No podem defallir

Àlex Masllorens
Periodista

L'ocupació militar de l'Iraq ha estat un passeig triomfal, com corresponia a una guerra entre un elefant armat fins les dents amb la tecnologia més avançada i una puça coixa, desarmada i tocada de mort. Saddam s'havia guanyat a pols l'odi i el rebuig de la gran majoria d'iraquians i d'iraquianes.

El problema és que de la manera com els Estats Units i els seus acòlits han plantejat la jugada, només se'n poden desprendre nous riscos per al futur de la humanitat. Això no vol dir que no hi hagi avantatges a curt termini, de tipus geoestratègic i econòmic, per a la població americana i potser també per a l'europea. Però des del punt de vista d'aquell "altre món possible" que centenars de milions d'homes i dones havíem volgut imaginar diferent, s'ha de reconèixer que les coses s'han posat molt difícils.

El que ha passat i està passant a partir de l'Iraq és un autèntic retorn a les formes imperials dels moments històrics que més es van caracteritzar per l'actuació unilateral de la potència hegemònica. I una de les característiques d'aquells moments és la persecució de tota dissidència. Ja ho ha anunciat l'actual emperador: "Nosaltres som el bé, qui no estigui amb nosaltres representa el mal i caldrà perseguir-lo allà on sigui".

Pel que fa a les formes i el respecte a la legalitat vigent, només cal preguntar-ho als detinguts a Guantànamo, als encara resistents a l'Afganistan i als qui continuen morint a l'interior de l'Iraq. I, fins i tot, als mateixos grups que han ajudat els anglo-nordamericans a derrocar el règim dictatorial i es troben ara que són desarmats i que els fan renunciar als objectius polítics i militars pels quals havien plantat cara a Saddam i col.laborat amb els Estats Units.

Per això hi ha el perill que la llarga post-guerra que tot just acaba d'iniciar-se condueixi a una doble des-moralització de l'opinió pública mundial. Per un costat, el llançament de la tovallola per part de moltes de les persones que s'han manifestat contràries a la guerra durant tot aquest temps, convençudes potser finalment que l'acció ha estat només un mal menor i que la reacció va ser exagerada. Des d'aquesta perspectiva, i amb l'ajuda de molts mitjans de comunicació i del desconcert i manca de reacció (si es produissin) del moviment per la pau, al final molts ciutadans i ciutadanes de bona fe i bons sentiments, podrien creure que realment la guerra preventiva ha estat una solució per posar ordre al món i que això ho havia de liderar per força el gran gendarme. Més tard o més d'hora, la mesura acabarà beneficiant l'economia occidental i això sempre és un bon motiu per fer la vista grossa.

Aquesta acceptació de l'statu quo imposat per la força militar de la primera superpotència comporta una segona des-moralització molt més gran i molt més perillosa: la renúncia a criteris ètics i valors necessaris per a la convivència, els quals havien estat acceptats com a mínim denominador comú de la humanitat, tant en les relacions personals com entre països. Fins i tot en els moments de màxima tensió. Just el contrari del que pretén ara l'emperador Bush en els seus discursos, en els quals ja no hi tenen cabuda la justícia i el dret internacionals, el diàleg entre les nacions ni el respecte als drets humans; només la força.

Els interessos de la gran potència són l'única brúixola que marqui el camí a seguir, i l'ús de la força militar, preventiu o no, el que defensarà aquells interessos. I és veritat que, per al nou emperador i els seus partidaris, només hi poden haver nacions sotmeses, mai pobles rebels que qüestionin la legitimitat imperial.

És per aquest motiu que es prendran represàlies més o menys dures, segons la capacitat de resistència de cadascú, contra aquells Estats que hagin plantat cara en el passat o que pensin fer-ho en el futur. I és també per aquest motiu pel que es pressionarà fins al límit a aquells països que han gosat, o estudiaven fer-ho, canviar del dòlar a l'euro la divisa amb què negocien les transaccions petrolieres: després de Nigèria, ho volien fer l'Iraq, Líbia, Veneçuela, l'Iran... Aquest procés ha quedat desmantellat i el dòlar es mantindrà com la divisa planetària de referència.

I queda encara l'altre gran efecte col.lateral, en el qual el paper dels grans timoners Aznar i Blair, resulta especialment lamentable i patètic. La decisió de saltar-se olímpicament l'ordenament jurídic internacional (feble, però alhora consistent) i, sobretot, la responsabilitat històrica d'haver col.locat una bomba de rellotgeria al si de la Unió Europea. Tot plegat, una gran feina bruta per aturar el sentit de la història i donar suport entusiàstic a l'unilateralisme de Bush.

Vist tot el qual, als ciutadans i ciutadanes de bona voluntat (que no vol dir ingenus, ni forçosament menys intel.ligents que Bush, Aznar o Blair), als qui realment desitgem viure en un món més just i equilibrat i, per tant, més tranquil, ens queda l'obligació de no defallir ni en els valors ni en els ànims i continuar plantant cara. No és res nou, perquè els forts sense escrúpols sempre han actuat per la via de la força i dels fets consumats. I els qui creiem que la raó és del costat de la pluralitat, del diàleg, del respecte de la justícia i dels drets humans ho tenim més difícil, perquè hem de treballar com petits artesans de la pau.

Aquesta lluita és sempre molt més lenta i molt més fràgil. Però no podem defallir, perquè les grans explosions massives de sentiments i de rebuig a allò que és irracional només es produeixen molt de tant en tant. I, malgrat el que pugui semblar, no tenen res d'espontànies.