Desraó per la guerra

Manuela Mesa i Ana Belén Martín
Centro de Investigación para la Paz

Les raons per a la guerra contra l'Iraq han anat canviant segons el curs dels esdeveniments, tal com l'opinió pública mundial ha constatat dia rere dia. Els governs que van impulsar l'atac militar del mes de març han protagonitzat un mal guió, amb continus canvis argumentals que ningú es creu.

Ara, fins i tot sabem que la guerra estava prevista des de molt abans, dins l'Estratègia de Seguretat Nacional que es va presentar al setembre de 2002, en el marc de la "guerra contra el terrorisme" llançada per Bush després de l’11-S.
Malgrat tot, aquest detall va passar inadvertit davant la gravetat de la situació que s'anava a desencadenar: una guerra il·legal, que suposava un atac directe al sistema de Nacions Unides i a la Unió Europea. L'imminent ruptura de la pau mundial va provocar que les mirades es giressin cap al Consell de Seguretat de l'ONU, on els impulsors de la guerra van desplegar arguments insuficients que, fet i fet, han resultat un cúmul de mentides i d'informes falsos o, almenys, poc contrastats.

En primer lloc, es va dir que l'Iraq tenia armes de destrucció massiva que suposaven una amenaça per a la seguretat mundial i, en particular, a la dels EUA. L'arsenal es va presentar com a molt perillós en mans de Saddam Hussein, qui en el passat havia utilitzat armes químiques contra els kurds (a qui ningú va defensar). Aquesta acusació va tenir diverses respostes immediates: els inspectors de l'ONU van demanar més temps per a concloure la seva missió i Saddam Hussein va permetre la destrucció d'alguns míssils i va donar accés a recintes tancats a anteriors inspeccions.

No obstant això, tot era insuficient per als EUA i els seus aliats, que van plantejar que no es podia esperar més i que era necessari envair l'Iraq. Declaracions com la de Blair, explicant que "en 45 minuts les armes de l'Iraq podien arribar al Regne Unit" o les d'Aznar, desqualificant els que s'oposaven a la guerra i donant a entendre que els homes d'Estat, en nom de la informació que només ells manejaven, estaven cridats a actuar pel bé de la seguretat mundial, advocaven per una acció immediata. Sengles discursos van formar part de l'estratègia dels EUA i van reforçar la pressió sobre el Consell de Seguretat de l'ONU, on es va tractar d'aconseguir una resolució que legitimés l'ofensiva. Tot i això, aquesta resolució no es va produir i la guerra va ser il·legal, amb les greus conseqüències que això implica, tant per al present caòtic del l'Iraq post-Saddam com per a futures controvèrsies que afectin a la pau mundial.

Una vegada llançat l'atac militar, l'escassa capacitat de combat de l'exèrcit iraquià va provocar que el fantasma del suposat arsenal s'esvaís. Llavors, es va recórrer a l'argument humanitari i la qüestió crucial va ser d'ordre moral i polític: Saddam era un dictador sanguinari, i l'atac contra l'Iraq es convertia en una "guerra justa" i legítima a favor de la democràcia i els drets del poble iraquià.

Tan sols la necessitat de conferir legitimitat a la guerra explica l'exagerada politització de l'ajuda humanitària i la importància atorgada a aquest argument, que va estar molt present en el discurs polític i en la propaganda de guerra davant l'opinió pública. Les imatges de la invasió, acompanyades per les del repartiment de menjar des dels camions militars, no només van ser una operació poc afortunada, si s'ha de jutjar per les caòtiques operacions de distribució realitzades, sinó que van posar en entredit els principis d'humanitat, neutralitat i imparcialitat en què es basa el Dret Internacional Humanitari i les normes de funcionament de les ONGs que han d'assegurar que l'ajuda arribi als més vulnerables.

L'argument de la democratització també va ser una vasta estratègia de propaganda i cinisme. Les polítiques de canvi de règim, a més de ser il·legals, troben difícil justificació quan els Estats Units no ha tingut problemes en aliar-se amb altres règims autoritaris com Aràbia Saudita o Pakistan, aliat clau aquest últim en la intervenció a l'Afganistan. A més, per què enderrocar el govern de l'Iraq i no altres dictadures recolzades per Washington? Per què no atacar altres règims perillosos l'arsenal d'armes de destrucció massiva dels quals està fora de dubte, com Iran o Corea del Nord? La democràcia no es promou bombardejant la població civil, sinó que és un procés a mitjà termini que es pot impulsar des dels organismes multilaterals, la cooperació i el desenvolupament. Però Estats Units no busca impulsar un procés democràtic a la zona. Aquesta guerra, mal disfressada com a guerra d'alliberament, ocultava altres motius, com són la creació d'un nou ordre internacional i l'aplicació d'un projecte hegemònic de reordenació d'Orient Pròxim i Àsia Central, a més de les suculentes partides generades per a les empreses armamentístiques i adjudicatàries de la reconstrucció.

La guerra contra l'Iraq, una agressió il·legal, injusta i desmesurada, era senzillament injustificable. Per això els diversos arguments exposats pels governs bel·licistes dels EUA, Regne Unit i Espanya s'han anat esfondrant amb el pas dels mesos. Com totes les guerres, la de l'Iraq era una desraó en ella mateixa.