Sensibilitat periodística amb les víctimes

Montserrat Minobis
Degana Col·legi de Periodistes de Catalunya

La guerra de l'Iraq ha posat novament a prova als mitjans de comunicació, els hi ha posat de manera contundent i dramàtica quan han mort diversos companys de tot el món mentre exercien la seva funció en el mateix escenari dels fets. Al nostre país la prova ha estat encara més brutal perquè el company Julio Anguita Parrado ha mort mentre treballava per informar lliurement del què succeïa en el mateix terreny on les bombes dictaven el dia a dia, i perquè un altre company Xosé Couso ha estat víctima d'un crim de guer-ra, de l'intolerable intent de silenciar la veu independent dels periodistes a la zona.

Les proves han estat, doncs, molt dures. Segurament petites al costat dels milers de víctimes civils innocents que la guerra ha deixat -i que la dita postguerra encara provoca-entre el poble iraquià, el veritable perdedor, l'autèntic subjecte-víctima del dolor d'una guerra il.legal, injusta i de tall imperialista.

Però la prova per als mitjans i per als periodistes va més enllà de les tragèdies personals, situa damunt la taula el debat sobre el nostre paper, sobre el nostre llenguatge, sobre les nostres sensibilitats. Com, quan i de què hem d'informar des dels escenaris de guerra? Quins han de ser els nostres aliats naturals? Què esperen de nosaltres els ciutadans i les ciutadanes que reben informació? Preguntes que també en els dies posteriors a aquesta guerra cal respondre's.

És evident que cal informar des de tots els escenaris, que els únics missatges no poden provenir, només, ni de les fonts oficials dels qui han provocat la guerra, ni d'aquelles procedents del règim dictatorialment establert i, per tant, essencialment manipulador de les notícies. La ciutadania no pot rebre només missatges d'aquest nou invent dels corresponals insertats entre les forces militars en acció. Totes aquestes fonts s'han de conèixer i escoltar perquè formen part del paisatge normal d'una la guerra.

Però la sensibilitat periodística cal situar-la, també i amb preferència, al costat de les víctimes, dels qui pateixen la mort i la destrucció, dels qui precisament no tenen cap altre altaveu per fer-se sentir que el dels periodistes que s'endinsen en el cor de les ciutats sota la guerra per visualitzar l'horror diari del conflicte i trametre aquesta imatge real a tots els racons del món. I que ho fan a risc de la seva pròpia vida i amb tots els impediments per part dels qui només voldrien que es conegués la "seva guerra". Aquesta sensibilitat forma part, d'altra banda, de l'esperit del Codi Deontològic de la nostra professió i d'aquell altre codi moral no escrit que demana dels periodistes una sensibilitat especial amb la gent que té menys possibilitat d'expressar-se i que necesita imperiosament ensenyar al món la destrucció de la qual és víctima. I fent-ho, posar al descobert les vergonyes d'aquells qui, cínicament, s'han inventat conceptes com els de guerra preventiva o guerra selectiva, o guerra neta. Quina paradoxa més escandalosa!!!