Contra la guerra, contra nosaltres
(o tot recordant George Orwell)

Adolfo Montoliu Villanueva
Assemblea Antimilitarista de Catalunya

 

A hores d'ara, encara no s'ha reparat gaire en el sarcasme que suposa haver instal·lat les primeres càmeres "oficials" per controlar la ciutadania precisament a la plaça que Barcelona va dedicar a la memòria d'aquell que, seixanta anys enrere, va anticipar amb clarividència les tècniques més actuals de vigilància dels éssers humans i de domini de la informació: George Orwell. El pobre Orwell no ha de parar quiet a la seva tomba, incapaç absolutament d'entendre les raons d'aquest estrafolari surrealisme i maleint el moment en què va decidir donar a la impremta el manuscrit de 1984. O potser no, també pot ser que s'estigui descollonant de riure, ben content d'haver marxat anticipadament d'aquest món de brètols. La veritat és que jo sóc dels que prefereixen aquesta segona versió.

Si acceptem que contradiccions com la que acabo d'esmentar són més aviat la norma, potser estarem en condicions d'entendre millor tota la paranoia bel·licista a què assistim, pràcticament impàvids, en aquest dies carregats d'ornamentació militarista (encara que és possible que no més que quinze, cinquanta o cinc-cents anys enrere).

Perquè una de les més greus mancances que pateix el pretès moviment pacifista, és que aquest respon únicament (i a més, tímidament) quan és requerit perquè contesti per part de tots aquells que ja els va bé aquesta manera tan humana de resoldre els conflictes (em refereixo als polítics sense escrúpols, als militars, als fabricants d'armament, i podríem seguir...): la guerra. És quan ja se'n senten els tambors, quan les tropes estan preparades i prou alienades desitjant començar a matar i quan el conflicte ja ha estat presentat en els mitjans de comunicació de tot el món com a irreversible, que els pacifistes d'arreu creiem que ha arribat el moment de dir-hi la nostra. I llavors, és clar i mai millor dit, ens trobem entre l'espasa i la paret. Ja han estat publicades, en aquell moment, pàgines i pàgines analitzant totes les claus del conflicte, hem vist gràfics i mapes que assenyalen on estan situats els gasoductes i els pous de petroli, hem assistit a milers d'intervencions televisades dels líders polítics enraonant declaracions filosòfiques tan sofisticades com "s'acaba el temps" o "Saddam és el dimoni".

I nosaltres volem sortir del pas invocant raons comparatives del tipus "Per què Iraq i no Israel?", o bé criticant amb ferocitat l'imperialisme nord-americà (però hi haurà algú que pensi que Saddam és una persona mínimament presentable?) i no ens hem adonat que estem cridant en el desert.

Hi haurà guerra, i si hem de ser nosaltres qui l'aturem, que Al·là s'apiadi del poble iraquià...

A nosaltres sí que se'ns ha acabat el temps. Ja és massa tard per qüestionar qui va ser qui va armar el règim de Saddam, per preguntar qui va proporcionar les armes químiques o biològiques que busquen els famosos inspectors, per desemmascarar totes les mentides que una situació de guerra genera sempre prèviament. Les forces favorables a la guerra, amb el silenci de molts dels anomenats intel·lectuals, amb la covardia de la majoria dels polítics (massa ocupats en les seves equacions electorals) i amb la passivitat d'una ciutadania que l'accepta acríticament (molt més interessada a esbrinar qui serà el pròxim guanyador d'Operación Triunfo o en saber si definitivament hi haurà calers per acomiadar Van Gaal), ja han aconseguit eliminar o banalitzar el discurs crític antimilitarista.

Potser faríem millor en recordar els més de dos bilions de pessetes que es gasta cada any el nostre Govern en el capítol militar, o les vendes d'armament que realitza, o que l'exèrcit espanyol continua la seva renovació i sofisticació i que, encara que ja no ens preocupi perquè "hem acabat amb la mili", segueix sent el mateix mecanisme de matar i el mateix insult a la intel·ligència humana que qualsevol altre dels que en el món han estat i són.

No, no malpenseu, no penso boicotejar la manifestació del dia 15. Allà hi serem les quatre gates i els quatre gossos de l'Assemblea Antimilitarista de Catalunya. Cridarem, una vegada més, contra la guerra i contra el militarisme que l'alimenta. Cridarem, doncs, contra nosaltres.