Constitució (del capital) europea
i (disolució de) drets socials

Agustín Morán
Centro de Asesoría y Estudios Sociales

El "Tractat pel que s'institueix una Constitució per a Europa" consta de quatre parts. La Carta dels Drets Socials (DDSS) s'aborda a la Part II, que consta de 54 capítols agrupats en 7 títols. A la vegada, els drets socials pròpiament dits estan continguts en el Títol IV, "Solidaritat", al llarg de tres pàgines!, i agrupats en 10 epígrafs. L'interrogant sobre la garantia que aquest breu relat ofereix per als DDSS exigeix una mirada al seu context constitucional i al seu procés social real. En el context constitucional dels DDSS apareix una noció de ciutadania que, en referir-se a la seva dimensió europea, estableix una nova concepció que ja no depèn només de la pertinença a un Estat, sinó també a un espai multinacional i multiestatal que no és un Estat.

Aquesta noció de ciutadania complexa, a la vista del context jurídic d'aquesta Constitució i de la trajectòria real dels DDSS, suposa una bretxa la dimensió jurídica de la qual és tan l'escassa fonamentació dels drets polítics i socials en el procés que dóna lloc a la Constitució europea (C.E.) com també l'ambigüetat de la protecció d'aquests drets, tenint en compte el predomini del principi de subsidiarietat (àmbit d'aplicació preferentment estatal del Dret comunitari).

Si a aquesta indefinició li afegim la inseguretat jurídica de la gent treballadora, produïda pel frau de llei generalitzat en el principi de causalitat dels contractes eventuals, l'incompliment habitual de convenis, lleis i drets laborals, la involució de la protecció social i la mansuetud sindical davant de tot plegat, tenim finalment el quadre on s'inserten els DDSS de la C.E. Podem afirmar, per tant, que aquesta "ciutadania complexa" no dóna com a resultat una multiplicació dels drets, sinó una divisió dels mateixos.

En el context constitucional apareixen altres elements clarificadors. El Títol I de la Part Primera estableix que la competencia sigui lliure i no falsejada i es proposa com objectiu una economia social de mercat altament competitiva (article 3), la lliure circulació de capitals (article 4), la independència del Banc Central Europeu (BCE), i l'estabilitat de preus com a objectiu principal (article 29). Tots aquests són principis importats del Tractat de Maastricht (1992) i del Tractat d'Amsterdam (1997), on es concreten els criteris monetaris de la construcció europea que, contra tot obstacle, s'apliquen independentment de les necessitats específiques de cada país. La derogació dels tractats anteriors manté aquests criteris a través de les normes i dels estatuts d'institucions com el BCE i el Sistema Europeu de Bancs Centrals. Sense oblidar que tals criteris estan en franca contradicció amb drets i llibertats fonamentals consagrats a la Constitució espanyola. Aquesta contradicció s'imposa, per part de polítics i d'empresaris, per la via dels fets, així com per la jurisprudència dels jutges que actuen com el cavall de Troia de la ideologia globalitzadora en el poder judicial i que es va filtrant en els canvis legislatius a través de les reformes en les lleis laborals, sindicals i de protecció social que comparteixen la ideologia neoliberal.

En el que es refereix a l'ocupació, el Capítol III de la Part Tercera parla de desenvolupar una estratègia coordinada d'ocupació per a potenciar una mà d'obra qualificada, formada i adaptable i mercats laborals amb capacitat de resposta al canvi econòmic (article 97). Aquesta orientació cap a la flexibilitat de l'ocupació assalariada ha estat enriquida per la socialdemocràcia aportant, a través del Llibre Blanc de Delors de 1993, els elements constituitius de la noció d'ocupacionalitat, adoptada pel Consell de Luxemburg de novembre de 1997, avui patrimoni comú de la dreta i l'esquerra institucional a Europa. L'aplicació d'aquests criteris presenta, en el darrers quinze anys i a escala de la U.E., resultats d'acord amb la proposta: els contractes temporals han passat del 8,4 al 14% del total; els contractes a temps parcial del 12 al 18%, i els costos laborals unitaris han caigut un 20%. Malgrat la lírica postmaterialista, en un context de desmovilització social, la discontinuitat i la pèrdua de drets en l'ocupació no són pas sinònims d'autonomia com a possibilitat d'èxode d'una vida dedicada a produir i consumir mercaderies, sinó que, pel contrari, suposa la dependència i la inseguretat de la gent treballadora.

La precisa regularització de les polítiques monetàries i la seva aplicació estricta coexisteixen amb la manca d'harmonització fiscal. Cada país redueix la fiscalitat del capital i coexisteix pacíficament amb el frau i l'economia submergida, terreny on els abusos sobre treballadors immigrants sense regularització administrativa i la defraudació a l'Hisenda Pública es dónen tot sovint la mà.

Per tal que els DDSS a Europa i, encara més, en els països empobrits, siguin viables, és necessari un procés constituent que expressi les raons dels de sota al marge de la quincalleria socialdemòcrata. Aquest procés només pot sustentar-se en una àmplia participació política i en una ruptura massiva amb les pautes irracionals d'ocupació, cura, alimentació i consum del capitalisme global.