Capitalisme i armament: una relació paradoxal

Arcadi Oliveres
President de Justícia i Pau

És cert que el capitalisme, que en la seva versió actual podríem anomenar globalització, necessita de la guerra i de l'armament per tal d'assegurar el seu continuat i irracional creixement -com hem pogut comprovar en el recent genocidi sobre l'Iraq. Però també és cert que, contràriament a una creença molt estesa, la despesa militar i la fabricació d'armes perjudica notablement el desenvolupament econòmic.

En primer lloc, els pressupostos dedicats a la defensa, o dit més clarament a la preparació de la guerra, representen des del punt de vista econòmic un cost d'oportunitat. És a dir, donat que els recursos públics són limitats, el fet d'esmerçar-los en objectius militars elimina la possibilitat d'altres destinacions de major profit social. El mateix succeix pel que fa a la recerca científica i al desenvolupament tecnològic amb finalitats bèl·liques, que de cap manera promociona sinó que restringeix la innovació de caràcter civil perquè els aprofitaments de caire civil són molt escassos i, evidentment, molt inferiors als que es podrien obtenir si els recursos es dediquessin directament a aquests tipusde finalitats.

Igualment, cal saber que la indústria de guerra, genera pocs llocs de treball, produeix béns en el millor dels casos inútils i en el pitjor perversos, mentre que precisa de grans inversions i de fortes dosis d'innovació científica. Obviament, les grans perjudicades seran les produccions destinades a satisfer necessitats humanes que veuran restrigida la seva capacitat de finançament i d'accés a la tecnologia. I, en darrer lloc, resulta evident que el comerç d'armes que pren la direcció Nord-Sud genera endeutament en els compradors i sovint també dificultats de cobrament per part dels venedors.

Amb aquests resultats gens satisfactoris, d'on surt l'obsessió per l'armamentisme? La resposta exigeix separar entre les raons públiques i les privades. Les raons públiques, fins i tot allunyades de posicions pacifistes, aconsellen deixar de banda una activitat que, des de tots els punts de vista, és econòmicament ruïnosa i èticament reprobable. Però els interessos privats són enormement punyets i mitjançant la confusió de l'opinió pública, l'estratègia d'obediència per part dels diputats i les accions dels grups de pressió beneficiaris, s'acabaran triant opcions absolutament allunyades del benestar comú. No en va el general Eisenhower, antic president dels Estats Units i en conseqüència poc sospitòs d'antimilitarisme o d'antiamericanisme ja va denunciar l'any 1961 l'abusiu poder d'allò que ell anomenà "el complexe militar-industrial", que representa la connivència d'interessos entre els militars guerrers, els centres de recerca bèl·lics, la indústria d'armes, els ideòlegs de la por, els comerciants de la mort, els congressistes addictes a les comissions il·legals, els periodistes a sou i els financers sense escrúpols.

Quan el capitalisme, generador habitual de pobresa, es taca a més a més les mans de sang és que ha arribat el moment de sortir del circuït habitual de la producció i del consum, d'expulsar els polítics indignes, de denunciar i jutjar els criminals de guerra, de practicar la desobediència civil i d'avançar cap a noves formulacions en la vida política i econòmica. Aquesta és la feina que ens espera a partir d'ara.