El discurs fonamentalista de George W. Bush

M. Dolors Oller Sala
Membre de Cristianisme i Justícia

A Occident, quan ens referim als fonamentalismes ho apliquem sempre al món islàmic, però cal tenir present que aquesta manera intolerant d'entendre la religió és patrimoni de tots quan la ideologitzem. I avui estem davant d'un fonamentalisme representat al màxim nivell per George W. Bush, que ha fet del conservadorisme polític i la ultradreta religiosa un dels nuclis inspiradors de la seva Administració; els seus discursos estan plens de referències bíbliques i d'una mística de croada que esdevé l'altra cara de la moneda del fonamentalisme islàmic que tracta de combatre.

La intransigència del fonamentalista prové de la supèrbia, no de la fermesa de la seva fe. En realitat, és una demostració de la seva feblesa i inseguretat. Incapaç per canviar o matisar res, qualsevol nou plantejament fa trontollar els seus esquemes. El fonamentalisme de Bush és també la manifestació d'una gran feblesa. El que passa és que, pel fet de ser el president de l'Estat més poderós del planeta, la seva interpretació literal de la Bíblia, i la mateixa Presidència viscuda com una crida personal de Déu, esdevé molt perillosa.

Bush ha sabut fer seva la metàfora dels EUA com el nou Israel, el Poble Escollit a qui Déu confia una missió d'alliberament per a tota la humanitat, implícit sempre present a l'imaginari col·lectiu nord-americà. Un cop caigut el comunisme, ha estat suficientment hàbil per conceptualitzar un altre enemic -el terrorisme islàmic-, polaritzant l'opinió pública interior i exterior contra ell. Així mateix, ha sacralitzat poder polític i econòmic, proporcionant la base per defensar els poderosos. I quan la religió es polititza segons la ideologia dels poderosos, s'alia amb l'Imperi, es converteix en croada i la seva teologia és la de la guerra, tan allunyada del Déu cristià. La seva teologia suprimeix, de fet, la democràcia: quan s'identifica un grup, un país, un poble amb el mal, s'absolutitza tot i no es deixa espai per dissentir, ja que no estar d'acord vol dir estar amb l'enemic.

Els trets principals de la teologia implícita que apareix al darrere dels discursos de George W. Bush són:

-Maniqueisme: es basa en un discurs simplista que divideix la realitat en el Bé Absolut i el Mal Absolut, cosa que no permet veure-la tal qual és. Així, mentre els EUA són una nació portadora d'una superioritat moral, tot aquell que no reconegui la bondat intrínseca dels seus principis econòmics (el mercat com a única possibilitat), polítics (la democràcia formal) i culturals (el model de cultura americà) cau dintre l'eix del Mal, amb totes les seves conseqüències ("Qui no està amb nosaltres, està contra nosaltres",). En considerar-se el poble elegit per Déu, les guerres impulsades pels EUA són sempre justes, atès que els seus enemics seran sempre els malvats i provocadors. D'aquí neix la nova Doctrina de Seguretat Nacional, que abona la guerra preventiva. I cal recordar que, en termes bíblics, aquesta actitud tan autocomplaent, on no hi cap el penediment, la conversió o l'examen crític, només pot ser qualificada de fariseisme.

-Messianisme: per a Bush els EUA són una nació beneïda, cridada a crear un món millor, i a portar la llibertat arreu. I ell és cridat per Déu a liderar aquest combat. Cal recordar, en aquest sentit, que l'Administració Bush va batejar en un primer moment la seva croada antiterrorista com a Operació Justícia Infinita (després, amb menys arrogància, ha estat denominada Llibertat Duradora), títol ofensiu tant per als musulmans com per als cristians: en el llenguatge teològic la Justícia Infinita és un atribut del mateix Déu. A més, per a Bush Justícia Infinita significa "venjança infinita" contra els dolents, mentre que, segons els teòlegs, la justícia de Déu significa perdó infinit, gràcia infinita, transformació de les relacions opressores, pràctiques de justícia a favor dels més petits. Bush perverteix, doncs, les imatges religioses. Més que adorador del Déu veritable, sembla adorador d'un ídol fet a semblança seva, dels seus interessos i dels interessos de la nació més poderosa del Planeta.

- Manipulació de la pregària: Bush afirma amb freqüència que l'està guiant la mà de Déu i la pregària ha tingut un paper sense precedents en la seva Presidència. Però cal tenir en compte que la veritable pregària no pretén dir-li a Déu que faci el que nosaltres volem que faci, sinó demanar a Déu que ens digui què vol que fem. Encertadament Lincoln digué: "El meu interès no és tant que Déu estigui del costat nostre com d'estar jo en el costat de Déu".

- Una teologia del domini i del poder: la teologia de Bush és una teologia del poder, molt allunyada del Déu feble, vulnerable, solidari amb el patiment humà que ens mostra Jesús. Preconitza l'odi per extirpar el Mal i utilitza sense vergonya la Bíblia i el nom de Déu per legitimar els seus plans de dominació política i econòmica a escala mundial. La seva no és només la ideologia del totalitarisme que fa del domini del món la seva raó de ser, sinó la concepció de la necessitat del conflicte com a estratègia necessària de progrés. Sembla que retornem, així, a la vella filosofia del poder pel poder sense gaires principis.

En definitiva, el déu que presenta Bush no és el Déu Pare-Mare de l'experiència de Jesús de Natzaret, el Déu Amor, acollidor i alliberador de pobres i de pecadors; el Déu vivent que mai no abona imperialismes i opressions. El seu nom s'està utilitzant en va per donar legitimitat a una política de dominació concreta. D'aquesta manera, la religió, en comptes de ser llevat de justícia i transformació personal i social, esdevé opi, com ja en el seu temps va denunciar Marx. La pitjor droga és la que narcotitza el cor i la consciència davant el crit del germà, de la víctima oprimida; i el pitjor tràfic és el que es fa amb la fe i amb la Paraula de Déu.