30 DE GENER, GANDHI I ATURAR LA GUERRA

Antoni Soler Ricart
Vicepresident de la Fundació per la Pau

30 de gener de 1948: Un fanàtic hindú mata a trets Mohandas Karamchand Gandhi. El món assisteix commogut a la mort d’una de les personalitats més fascinants de la història. Una persona que n’ha fet de la recerca de la Veritat, de la Justícia i de l’Amor, no només una forma de viure, sinó també una forma de combatre. El 30 de gener de cada any és un bon dia per recordar, fer present i aplicar a les situacions actuals els seu missatge.
Cinquanta-cinc anys després, milers de persones són a punt de ser assassinades en una anomenada guerra preventiva.
La primera imatge que tots tenim de Gandhi és el seu refús de la violència. El nom que hem adoptat per referir-nos al seu pensament i al seu moviment ho indica: la no-violència. D’aquest refús a la violència en podríem extreure molts comentaris i lliçons adreçades a aquells que es creuen en el dret de condemnar a mort, a sofriment i a destrucció milers de persones, amb arguments tan falsos com “la defensa de la llibertat” -quina llibertat els quedarà als morts?- o tan cínics com “la rendibilitat o no-rendibilitat econòmica d’una guerra més curta o més llarga” -sempre el déu mercat!- o tan inconfessables com “la defensa dels interessos de les empreses petrolieres i la indústria militar” -tan lligades a la família Bush i a les seves campanyes electorals. La guerra sempre descansa sobre la suposició que la meva vida, el meu sofriment i el meu benestar són molt més importants que els d’altres éssers humans que estem disposats a “sacrificar”.

Però no és aquesta la lliçó que avui voldria comentar. Aquesta, com queda dit, aniria dirigida als partidaris i promotors de la violència i aquests no crec que abundin entre els lectors d’aquesta publicació. Em sembla més adequat, ara i aquí, glossar l’altra gran lliçó de Gandhi, sense la qual, la primera tindria ben poca importància. Es tracta d’un altre refús, molt més radical encara que el primer: el refús de la passivitat, de la conformitat, de la tebior o, encara pitjor, de la indiferència. Sense aquest segon refús, la no-violència seria una postura merament negativa, de “no fer”. De fet es pot dir que la no-violència i el pacifisme com a moviment social només apareixen quan s’ajunten aquests dos grans rebuigs. La “no-violència”, significa “no-violència” però encara més “no-passivitat”. Gandhi encarna d’una manera exemplar aquestes dues actituds que, formulades en positiu, en diem respecte i revolta. Del respecte a tots els éssers en surt el rebuig de la violència, de la capacitat de revolta en surt el rebuig de la passivitat. El respecte sense revolta ens fa passius. La revolta sense respecte ens fa cruels.

Parlem, doncs, de no-passivitat i de revolta. Això és el que ens cal per aturar la guerra. Si la guerra finalment esclata, serà més per la inhibició de molts que per la decisió d’uns pocs, per molt poderosos que siguin.
Tenim una esperança: la indignació va creixent en profunditat i en extensió. Som molts els ciutadans i les ciutadanes d’aquí i d’allà, fins i tot dels Estats Units, que han reaccionat i en la mesura de les seves possibilitats i imaginació s’enfronten a aquesta decisió cruel i egoista. La reaparició d’aquesta mateixa publicació que teniu a les mans n’és una mostra. Potser la reacció encara no és suficient, però no deixarà de créixer i, esteu-ne segurs, és més temuda per aquells dirigents promotors de la guerra que les mateixes armes de Saddam Hussein. Saben que la batalla de l’opinió pública és vital i que no podran resistir gaire temps una pressió prou consistent. Per això afilen els seus instruments mediàtics per aconseguir de tots nosaltres, si més no, el fatalisme davant d’allò que ens presenten com a inevitable. Segurament no ho aconseguiran del tot, però potser ja estan colant subtilment un convenciment contra el qual ens hauríem de prevenir: si realment trobessin armes a Iraq, o indicis més o menys raonables d’engany, si finalment el Consell de Seguretat de les Nacions Unides donés llum verda a l’atac, llavors sí que ens hi haurem de conformar i considerar-lo just. Doncs no! El nostre rebuig a la guerra és més radi-cal. Per més armes que hi hagi a Iraq, per més enganys de Saddam Hussein que es demostrin, continuarem dient no a un suposat remei que és molt més cruel i destructiu que la mateixa malaltia que pretén guarir.

La indignació va creixent, però potser encara no n’hi ha prou. Què podem fer per aturar la guerra? Quina és la nostra força? Sabem que els violents basen la seva força en la capacitat d’ocasionar sofriment a l’adversari. Però no és aquest el nostre camí. Gandhi ens ensenya una força infinitament superior: la capacitat de suportar el sofriment sense rendir-se. És la força del sofriment acceptat enfront de la força del sofriment infligit. En el fons, la passivitat no és altra cosa que una fugida d’algun sofriment que no volem assumir. Si ens apliquem aquest recepta veurem que en la situació actual, la pregunta que ens hem de fer és: “Què estic disposat a suportar per oposar-me a la guerra? Què estic disposat a perdre? No en dubteu, la nostra força serà proporcional a allò que estiguem disposats a jugar-nos. Segur que estem disposats a manifestar-nos, a enviar cartes, a signar manifests, a assistir a actes de tota mena. Però, i si no n’hi hagués prou? Arriscaríem alguna cosa més que unes hores del nostre temps? Tots aquells que ens sentim indignats ¿estaríem disposats a paralitzar el país, tancar escoles, comerços, empreses..? Si es dóna el cas que el Govern espanyol, com ha promès, col·labora en la matança ¿permetrem que tot segueixi igual? Està clar que aturar la guerra costa, té un cost molt alt. Estem disposats a pagar-lo? Estigueu segurs que tenim la capacitat d’aturar la guerra si som capaços de pagar-ne el preu.

Aquest és el camí de Gandhi, el camí de la resistència, el camí de la desobediència, el camí del respecte i la revolta, el camí de la pau. En paraules seves:
“No sempre és impossible tot allò que ho sembla.”
“A vegades la desobediència civil és una exigència de l’amor”
“Obeir lleis injustes és contrari a la dignitat humana”
“La no-cooperació amb el mal és una obligació, com ho és la cooperació amb el bé”

Resistim!