EL SÀHARA OCCIDENTAL, L'ETERN IMPASSE

Càtedra UNESCO

El 31 de gener s’espera que el Consell de Seguretat torni a prorrogar per dos mesos més el mandat de la missió establerta el 1991 per a la celebració d’un referèndum d’autodeterminació al Sàhara Occidental (MINURSO). En aquests dos mesos les parts hauran d’avaluar i posicionar-se davant la nova proposta, de la qual, tot i que no se n’ha fet públic el contingut, se sap que modifica la proposta d’autonomia, recolzada pel Marroc i per dos dels membres permanents del Consell de Seguretat, EUA i França.
Les fronteres del que es considerà Sàhara Espanyol (actual Sàhara Occidental) s’establiren entre 1900 i 1912 en quatre acords entre França i Espanya, moment en què la majoria del territori marroquí estava sota el protectorat francès. El Sàhara va estar sota domini espanyol fins a l’any 1975, quan es van signar els Acords tripartits de Madrid, en què el Govern espanyol va cedir el control dels 266.000 Km2, al Marroc i a Mauritània, que van dividir-se el territori.

Aquest inesperat acord, provocà el recolzament per part de Líbia i Algèria a un moviment anticolonial, desenvolupat en els darrers anys del control espanyol, al voltant d’una organització militar i política creada al 1973 per un grup de joves estudiants: el Frente Popular para la Liberación de Saghia y Río de Oro (Frente POLISARIO).
Davant l’entrada en territori saharià el 1975 de més de 350.000 colons marroquins (fet conegut com la Marxa Verda) i alguns mauritans, els saharians van fugir i es van establir en territori algerià en quatre campaments ubicats a Tindouf (regió àrida situada al sud-oest d’Algèria). Des d’aquests campaments, el POLISARIO va proclamar la independència de la República Àrab Democràtica Sahariana (RASD) i va formar un Govern a l’exili, mentre que en el territori del Sàhara Occidental ja començava a haver-hi els primers enfrontaments armats.

Quan Mauritània va renunciar a les seves reivindicacions territorials, l’agost de 1979, el Marroc va ocupar també la seva part del territori. Els exèrcits del Marroc i del Frente POLISARIO van continuar els enfrontaments armats fins que ambdós van acordar, amb la mediació de les Nacions Unides, un pla de conciliació de diferències que va ser aprovat pel Consell de Seguretat l’abril de 1991. En aquest pla es va establir un alto el foc i la celebració d’un referèndum d’autodeterminació perquè el poble saharià pogués triar entre la integració al Marroc o la independència, sota la supervisió de l’organització. El complex procés d’elaboració del cens electoral ha estat en molts moments de la negociació un element clau, i la manca d’acord per definir aquest cens ha fet que no arribés a celebrar-se.
Malgrat les propostes, i fins i tot l’acord entre les parts de la celebració del referèndum en els Acords de Houston de 1997, el secretari general, en constatar la situació de bloqueig en les negociacions, va enviar al Consell de Seguretat el juliol de 2001 un document amb quatre alternatives: la celebració d’un referèndum sense l’acord de les parts; l’autonomia dins del Marroc, i, cinc anys després, la celebració del referèndum; la divisió territorial; o el retrocés de la missió, que ha costat 500 milions de dòlars, després