Un record per Howard Fast

Teresa Pàmies, escriptora

El dijous 13 de març i a l'edat de 88 anys va morir Howard Fast a Old Greenwich, Connecticut. Tenia 23 anys quan, com a amfitrió del Congrés Mundial de la Joventut per la Pau, anà a rebre la delegació dels joves republicans espanyols que el 8 d'agost del 1938 desembarcàrem al moll de Nova York. Amb ell ens donaren la benvinguda altres escriptors i actors membres del comitè de solidaritat amb els pobles d'Espanya en lluita contra el feixisme, combat que mobilitzà la flor i nata de la intel·lectualitat i el món artístic de l'Amèrica del Nord, entre els quals Dorothy Parker, Frederick March i Joan Crawford. Howard Fast encara no havia escrit els 80 llibres editats en vida, entre els quals Espartaco, èxit editorial i cinematogràfic -amb Kirk Douglas en el paper del cabdill de la revolta dels esclaus contra l'Imperi Romà-, llibre que, amb Citizen Tom Paine, influí en la meva generació inculcant-li valors com la passió per la justícia social i, també, immunitzant-la contra l'antiamericanisme suscitat per l'actuació imperialista dels governants dels EUA. Homes com Howard Fast i dones com Lillian Hellman assumiren el compromís actiu amb causes com la de la República espanyola, agredida pel feixisme ascendent a Europa amb la complicitat de la falsa neutralitat de països democràtics com el que aleshores presidia Franklin Delano Roosevelt, amb la perversa llei de l'embargament contra el govern legítim d'Espanya.

Howard Fast i altres personalitats ens acompanyaren quan, acabat el congrés celebrat a Vassar College (Estat de Nova York), participàrem en nombrosos actes en universitats, esglésies, ajuntaments i festes privades amb el lema Lift Embargo i per recollir fons destinats al Relief Ship, vaixell que el mes de novembre del 1938 atracà al port de Barcelona carregat de queviures i roba per a la població civil depauperada per la guerra. Howard Fast tenia vint-i-tres anys i jo vint. Ens comunicàvem via intèrpret, un forner en atur de Puerto Rico que traduïa amb més voluntarisme militant que coneixements de l'anglès, però amb un entusiasme que facilitava la comunicació entre dos joves que compartíem l'essencial: l'ideal més noble, viscut amb la joiosa naturalitat que Miquel Siguan transmet en el seu llibre La guerra als vint anys, unes memòries realment juvenils o jovenívoles, com diria el poeta.

Aleshores jo no podia preveure el desenllaç d'aquell combat ni els avatars que el seu compromís imposaria al meu amic Howard Fast, víctima de la cacera de bruixes del malvat senador McCarthy. Per haver-se negat a contestar als inquisidors, el tancaren tres mesos en una presó federal. No els havia dit que l'any 1943 ingressà al Partit Comunista dels Estats Units, partit que abandonaria el 1956, decebut per les revelacions sobre el terror estalinista. L'any 1981 ho explicà en una entrevista radiofònica: "Deixar la militància comunista no és renunciar al comunisme ni al socialisme, sinó assolir un cert grau de coneixement sobre les pràctiques de la Unió Soviètica. Als vint o als trenta anys es pot ser dogmàtic sobre la causa en què creus, però als 55 o 60 [ser-ho] demostra una falta de capacitat per aprendre". Jo no el recordo com un jove nord-americà dogmàtic. Probablement perquè jo, als vint anys, també ho era, oi?

(Extret del diari Avui)