Els escuts tornen, però la lluita continua

Sergi Picazo
Comissió de premsa de la Caravana d'Escuts pel Poble Iraquià (EPI)

La Caravana d'Escuts pel Poble Iraquià ja ha tornat a casa. No han pogut aturar la guerra, que era el seu principal objectiu. No han pogut tenir ni la llibertat ni la capacitat de dur a terme amb èxit la seva tasca de cooperació i denuncia. Bush no els volia a Bagdad, i sembla ser que Saddam Hussein, tampoc (ironies del destí, els dos ex aliats, ara enemics, es posaven d'acord).

El règim va tancar fronteres pels escuts humans i va convidar a sortir als que ja hi eren. A més, han estat criticats i insultats per part de la premsa espanyola i, fins i tot, per alguns companys brigadistes. Un panorama negre com el petroli.

El passat dia 8 de març, les tres Caravanes EPI, com a col·lectiu, van decidir marxar del país. Dels 350 'escuts' internacionals que estaven a l'Iraq fa un parell de setmanes, ja només en queden uns 30: la majoria han decidit sortir o han estat "convidats a marxar". Els companys catalans, madrilenys, argentins i balears d'EPI han arribat 'cremats' i esgotats després de quasi un mes lluitant per la pau a l'Iraq.

Però: es tracta d'una nova derrota? Una nova decepció?

Potser sí. Però com deia Antonio Gramsci "hem de transformar el pessimisme de la intel·ligència per l'optimisme de la voluntat". I la voluntat dels companys que tornen és la de continuar lluitant ara i aquí. "Aquesta guerra no pot començar", repeteixen tot just arribar a Barcelona després d'haver viscut intensos dies a l'ull de l'huracà.

A més, la resposta de la societat civil internacional amb la seva presència 'in situ' com a escuts humans marca l'inici d'un altre temps. Ja no poden decidir res sense el poble.