Un Tractat excloent

Gerardo Pisarello
Professor de Dret Constitucional de la UB

Un dels principals objectius de la Declaració de Laeken, propulsora d'aquest Tractat Constitucional, era atorgar una major legitimitat a la Unió, "apropant" les seves institucions als ciutadans i fent-les més "eficaces" i "transparents". No obstant això, i a la vista del text resultant, no es pot afirmar veritablement que aquestes finalitats s'hagin assolit.

Encara que l'article I-2 assegura que la "democràcia" és un dels valors de la Unió, després de mig segle d'integració segueix consagrant- se un entramat institucional en el qual els òrgans que decideixen veritablement són els menys responsables des d'un punt de vista democràtic, mentre que l'òrgan més representatiu -el Parlament- conserva una posició del tot subalterna.

Els partidaris del Tractat diuen que amb aquest text s'enforteix la vida democràtica a la Unió i que s'hi reconeixen vies permanents de diàleg amb la societat civil. Per justificar aquesta afirmació, acudeixen al capítol VI incorporat a la Part I i referit a "la vida democràtica de la Unió". En aquest capítol s'estableix que les decisions seran preses "de la forma més oberta i pròxima possible als ciutadans" (article I-46.3), a través de mecanismes de "consulta" i "diàleg" amb la "societat civil" (article I-47) i amb els diferents "interlocutors socials" (article I-48). Ara bé, atès el vincle abans al·ludit entre l'entramat institucional oligàrquic i el model econòmic neoliberal afavorits pel Tractat constitucional, és inevitable llegir aquests articles pensant en el desigual mecanisme dels lobbys empresarials, més que no pas en moviments i associacions "populars".

En efecte, és coneguda per tothom la vulnerabilitat de les institucions europees respecte a la influència dels grans lobbys privats. Es calcula que entre 12.000 i 20.000 lobbistes professionals actuen diàriament en diferents comitès i organismes lligats a la Comissió o al mateix Parlament. D'aquest total, un 60% treballa per a empreses, un 30% per als governs estatals i la resta per a ONG i altres institucions.

Més de 500 grups de pressió industrials i de 200 empreses multinacionals tenen representacions a Brussel·les i exerceixen pressió en l'elaboració de directives o en la preparació de Llibres Blancs (propostes oficials) i Llibres Verds (projectes de discussió) sobre temes puntuals. Alguns dels grans grups de poder europeus, com la Unió de Confederacions d'Industrials i Empresaris Europeus (UNICE) han tingut una influència determinant en la redacció d'alguns articles del Tractat constitucional, començant pels que garanteixen la "lliure competència", així com una economia de mercat "no falsejada" i "altament competitiva". No sorprèn, doncs, que sota l'advocació de la "societat civil", el Tractat es comprometi a mantenir amb ells "canals de diàleg" fluids i permanents.

Els partidaris del Tractat insisteixen, tanmateix, a destacar com a decisiva la incorporació al text d'un "dret d'iniciativa legislativa popular" (article I-47.4). Aquest instrument permetria que "un grup d'almenys un milió de ciutadans de la Unió", procedents "d'un nombre significatiu d'estats membres", pugui "convidar la Comissió" a presentar una proposta sobre qüestions lligades a "l'aplicació de la Constitució" (article I-47.4).

Novament el precepte, llegit amb atenció, no és mereixedor de tant d'entusiasme. Lluny de consagrar un genuí dret d'iniciativa legislativa popular, el que recull és, com a molt, una variant qualificada del dret de petició. D'entrada, la fórmula consagrada resulta més restrictiva que la contemplada en la Carta de Drets de la Part II, en la mesura en què es reconeix als "ciutadans" i no, com fa l'article II-104, a "tota persona física o jurídica que resideixi o tingui el seu domicili social en un Estat membre de la Unió". D'altra banda, és evident el seu caràcter inocu dins de l'estructura institucional elitista de la Unió. La Comissió només és "convidada" a presentar la proposta. No es consigna, en conseqüència, cap obligació d'impulsar-la, una vegada reunides les signatures i presentada la iniciativa. Tampoc no es diu res sobre l'obligació de motivar-ne l'eventual rebuig o de respectar-ne el contingut, així com sobre la possibilitat que els seus promotors puguin retirar-la en el cas de considerar que s'ha desvirtuat.

No sembla, en definitiva, que s'estigui davant un instrument que afegeixi gaire cosa al que ja podria fer-se en matèria de petició a les institucions comunitàries amb els Tractats disponibles. Molt menys, doncs, que es pugui fer servir per a democratitzar un entramat institucional que, de manera deliberada, no només no consagra altres mecanismes de participació com els referèndums consultius, revocatoris o abrogatoris, sinó que ni tan sols no reuneix els requisits clàssics d'una democràcia representativa.