L'Home... agressiu per naturalesa?

Gabriela Poblet
Antropòloga

A l'Àfrica del sud es va fer una troballa important de restes fòssils d'un suposat avantpassat de l'Home (Australopithecus africanus) associades a cranis matxucats de papions, mones que viuen en la zona. Això va fer pensar al seu descobridor, el paleoantropòleg Raimond Dart, que l'australopitec era un carnívor depredador i que l'agressivitat de l'Home modern provenia de les maneres de viure dels seus avantpassats.

La seva teoria va ser famosa i en l'imaginari social es va instal·lar la imatge d'un humanoide depredador i fins i tot caníbal, que assassinava tendres mones. Però havia començat la Segona Guerra Mundial i l'agressivitat envers els nostres semblants estava present en la societat del moment i no en el passat australopitèquic. Més endavant, aquesta teoria va ser refutada en descobrir-se que les fissures cranials de papions i australopitecs havien estat provocades per hienes.

No obstant, el tema de l'agressivitat natural en l'Home va continuar intrigant els científics, sobretot els estudiosos de l'etologia, ciència que estudia el comportament animal, que expliquen que el comportament agressiu dels animals és innat. És clar que els animals poden matar per gana o per defensar-se i fins i tot tenen "armes" que la seva morfologia els proporciona -banyes, verí, etc.-, però quan aquestes teories es van extrapolar a l'home van sorgir nombroses discussions en l'àmbit científic que avui encara no s'han resolt.

Independentment que l'origen del comportament agressiu de l'Home sigui innat o adquirit, el fet és que existeix. Però el que és més greu de la nostra espècie és que tenim un cervell que pot justificar, legitimar, argumentar i fer més eficient aquest comportament inventant tot tipus d'armes -la natura no ens va donar banyes-. Algú va dir una vegada que "l'Home és l'únic animal que mata sense necessitat". Caldria afegir-hi que, a més a més, és l'únic que mata massivament i, el que és pitjor, per idealisme.

Però la millor rèplica per contrarestar aquest animal agressiu és aquella "llavor de pau" que almenys la majoria dels humans tenim dins nostre. En aquest sentit, l'etnografia va fer petites aportacions en què ens ensenyava que en diverses cultures la guerra se sent com una cosa dolenta i digna de culpa. Els inuits -també coneguts com a esquimals- quan tenen un problema amb els grups rivals canten cançons burlesques en lloc d'enfrontar-s'hi amb cops i pallisses.

Tot i que pugui semblar graciós, i fins i tot temptador, el fet d'imaginar-se Bush fent un ritual o cantant, no és necessari aquest espectacle. Fins i tot en la societat occidental -bel·licosa per excelència- s'han creat diversos canals per evitar les guerres i es coneixen molts personatges que han adorat la pau.

Molts estudiosos de l'Home han construït teories sobre l'agressivitat en l'ésser humà. Però no és casual que una de les reflexions més senzilles però alhora interessants provingui d'un dels pares de l'era atòmica, Albert Einstein, que va afirmar que "el problema de l'Home no és en la bomba atòmica, sinó en el seu cor". Crec que aquí queda clar que depèn de la mateixa humanitat que siguem "depredadors agressius" o Homes de pau.