Guatemala, l'impost de la vergonya

Mònica Ramoneda
Periodista

És l'any 1987 a Guatemala. Els pulmons d'en Lucas Lima passen factura després de massa anys de tabac i el líder guerriller ingressa a l'hospital. És l'època del retorn; comunitats indígenes novament organitzades retornen a poc a poc als seu país - però no a les seves terres- i intenten començar de nou deixant enrera 36 anys de guerra i 15 anys d'exili a Mèxic. El guerriller ingressa a l'hospital i l'operen. Els fills i la dona esperen fins a rebre la bona notícia: l'operació ha estat un èxit. En Víctor i en Catalino entren a veure al seu pare; té bona aspecte i fa broma. Llavors entra un metge, els parents el deixen sol. Sobtadament Lucas Lima mor. Mai més es torna a saber res del metge; l'hospital no el reconeix i ningú no el busca. A Guatemala no es busca perquè es troba massa i no convé trobar perquè s'ha de callar. Punt i final.

És l'any 2002. A Flores, al Petén, la Universidad Mariano Gálvez organitza un fòrum per a debatre sobre les accions i les demandes de les ex PAC (Patrulles d'Autodefensa Civil). Costat per costat seuen líders militars i líders guerrillers.
El General Lucas Garcia (ex Ministre de Defensa Nacional en plena època del conflicte armat) és un dels ponents. En Catalino i en Víctor Lima escolten, quiets, com el militar explica i defensa les accions militars de la guerra, la creació de les Patrulles i les ordres de massacrar que aquestes rebien.

Els Lima callen, com calla Guatemala, i escolten impotents com l'exèrcit, assassí del seu pare, els exigeix un impost per a pagar el sou endarrerit de les seves Patrulles d'Autodefensa. A la fila del darrera, dos homes també indígenes escolten igualment quiets i amb el cap cot. No es miren ni s'expliquen que mai podran oblidar el dia que els soldats els van obligar, amenaçant de mort els seus fills, a allistar-se a les PAC.

El retorn del passat
A uns mesos de les eleccions, ha començat a Guatemala ("un país democràtic gràcies a les lliçons d'Estats Units", afirma convençut el General Garcia) el joc de les promeses polítiques. Al juliol comencen els titulars als diaris: "Les ex PAC demanen una remuneració econòmica pel servei prestat durant el conflicte armat", "Els ex Patrullers insisteixen amb el pagament de 20000 quetzals", "Malestar entre les Patrulles d'Autodefensa Civil".
El Ministre d'Economia va fer, el passat 16 de juliol, una insòlita proposta, que va ser acceptada pel Gabinet Econòmic. Es tracta de crear un nou impost per a finançar la indemnització de les ex PAC i buscar finançament internacional amb el mateix objectiu. Aquesta és la promesa de l'FRG, el partit del general colpista i dictador, Efraïn Ríos Montt, actualment president del Congrés.

Els Comitès de Pau i Concòrdia, creats l'any 2000 per tal d'integrar i organitzar 12 mil ex Patrullers, creuen que el govern ja té l'excusa per rescabalar els ex PAC. Vam treballar honestament - explica César Augusto Pérez, dirigent del Comitè de Pau i Concòrdia- ara ja és hora que cobrem per la feina, per servir el país".

S'auguren complicacions imprevisibles. La guerra va alterar el teixit social comunitari a Guatemala. L'estratègia militar, amb la creació de les PAC, barrejà calculadament víctimes, còmplices i victimaris. "Eren indis matant indis", explica orgullós el general Gramajo en una entrevista amb al diari Prensa Libre.

El record del terror reviu ara a les carreteres. Els ex PAC, novament organitzats, tallen camins reclamant una remuneració econòmica com a sou i com a víctimes.

I la reformulació de les Patrulles reactiva també el llenguatge confrontatiu del passat i fa perillar la precària democràcia.

La il·lògica lògica imposada
La demanda de les ex PAC i la situació actual de Guatemala no s'entén sense mirar la història del país. Aquesta ens explica la seva manera de funcionar, la il·lògica lògica de les històries d'abús i injustícies llatinoamericanes - tot i que potser s'haurien de dir nord americanes. Estats Units escriu la història.

L'escriptor Ricardo Falla, a Masacres de la Selva, explica la història recent de Guatemala a partir "d'onades" i "contraonades" de grans forces en pugna. La primera és una onada popular, que s'aixeca buscant una societat més justa. La segona, el cop de la repressió que enfonsa i fereix de mort l'onada popular. "Però no la mata -afirma Falla- això és el meravellós, que sempre, al cap de pocs anys, l'onada comença a encrespar-se de nou".

Primera onada: Revolució del 44. S'organitzen sindicats, pobles indígenes a les urnes, les terres es reparteixen entre els pobres. I el foc de la repressió: s'han tocat interessos dels terratinents locals, nacionals i estrangers, especialment de la United Fruit Company, i cal deixar les coses clares. Els cadàvers s'enterraran amb els tractors dels "finqueros".

Segona onada: 1954-1966. El triomf de la revolució cubana fa creure a Guatemala que tot és possible. Però són els anys de Vietnam, quan les teories i tècniques de contrainsurgència d'EUA es posen a prova. Les minses forces guerrilleres són apagades aviat, tot i que el moviment cooperativista i l'organització indígena no deixen de fumejar.

L'any 1972, la victòria sandinista a Nicaragua porta de nou l'optimisme, però la repressió respon amb sang i massacres, amb un nom que ho diu tot: "Política de terra arrasada". Aquesta tercera contraonada deixa abatut el país. L'expressió popular amaga el rostre, resta capcot el moviment de justícia social i repartiment de les terres. "Van voler treure l'aigua al peix, per què el peix morís, i van vessar sang innocent com si fos aigua", escriu Ricardo Falla. El moviment guerriller va aixecar de nou la seva lluita militar i política fins a trobar-se en negociacions amb el govern.

La quarta onada és on Guatemala navega ara. És un període en què neda entre aigües d'aparent democràcia, havent canviat les barques de la guerra per les embarcacions polítiques. Però els capitans de bord són els mateixos i les aigües són tèrboles.
La guerra de 36 anys - tota una vida en guerra per a més d'un - diu que acaba amb la "Llei del punt i final". Ahir guerra, avui ja no. Es firmen uns acords de pau en paper mullat i algú diu que "canvien els aires". Bufa el vent de la impunitat. "Víctimes i victimaris conviuen uns al costat dels altres", no es cansa de repetir la Premi Nobel Rigoberta Menchú. Cap judici, cap explicació, cap perdó.

El pedaç d'uns acords d'aparença s'esquinça per tot arreu; així la cosa no pot funcionar i l'actualitat de Guatemala n'és la viva prova. El cas Gerardie roba la poca dignitat aconseguida, Myrna Mack deixa un regust agredolç i la ja imminent presència del PPP (Plan Puebla Panamá) evidencia, de nou i com sempre, la veu imperativa d'Estats Units.
Però res d'això té lloc a les pàgines dels diaris o als minuts de la ràdio o la televisió. Algú està dient que això no és vinculant pel discurs que explica la 'realitat' a la societat civil.