El cor de la neteja ètnica
Relat d'un viatge a Cisjordània i la Franja de Gaza
Ferran Izquierdo
Introducció
Sóc professor de Relacions Internacionals a la Universitat Autònoma de Barcelona. La meva especialització: el conflicte araboisraelià. He viscut un any a Jordània, ja fa força temps, i des de llavors he mantingut el contacte amb la regió i he fet diverses visites als territoris palestins ocupats per Israel, l'última l'any 1997. Em presento d'entrada perquè quedi clar que abans del viatge jo era conscient del que trobaria. També ha de quedar clar que el meu viatge no era innocent, jo no era un turista que per sorpresa es veu envoltat per un malson del qual no pot escapar. Els objectius de la meva estada eren recollir material per a les meves investigacions sobre el conflicte i, posteriorment, col·laborar amb la Campanya Civil Internacional per a la Protecció del Poble Palestí (CCIPPP).
I tot i això, tot i el meu coneixement previ, l'impacte de la visita a Israel i els Territoris Ocupats palestins fou brutal, fins el punt que ara sé que no seré capaç de transmetre'l, i que qui llegeixi aquest article o qui escolti les meves xerrades rebrà la impressió des de la llunyania, des de la fredor d'unes xifres de terres perdudes, d'arbres desarrelats, d'humiliacions quotidianes, d'infants patint desnutrició i traumatitzats, de mares i pares també traumatitzats i que no poden alimentar els seus fills, de ferits i d'assassinats, des de la fredor de conceptes com colonització i neteja ètnica que semblen abstractes fins que no es presencien.
Malauradament, hi ha moltes regions i molts pobles al món sotmesos a xifres i conceptes semblants. Palestina no és més que un exemple entre d'altres, però amb una diferència que el fa extraordinari: a Palestina ho podem veure, en viu i en directe. A Palestina podem visitar, avui, ara i sense gaire problemes ni perills, l'experiència de la història. A Palestina podem veure i filmar, en present, per quins mecanismes s'ha construït i s'expandeix un país sobre una neteja ètnica. A Palestina podem comprendre des de les colonitzacions americana i africana fins a Bòsnia i Kosovo.
Aquest article és, doncs, una invitació a fer el viatge. Si teniu poc temps, una setmana o deu dies, us convido a fer una estada turística a Jerusalem, Cisjordània i la Franja de Gaza, per veure i poder explicar. Els palestins i els israelians pacifistes ho agraeixen i ajuden a organitzar les visites juntament amb organitzacions del nostre país (1). Si teniu una mica més de temps, unes vacances o unes setmanes lliures, us convido a col·laborar amb les organitzacions de solidaritat internacional amb el poble palestí, com la CCIPPP o el International Solidarity Movement (ISM). Aquesta ajuda pot consistir en coses tan senzilles com passar uns dies en un poblet amenaçat pels colons, acompanyar ambulàncies perquè l'exèrcit israelià les retingui menys temps als check points, fer acte de presència a check points difícils de creuar per facilitar el pas, trencar els tocs de queda de forma simbòlica i per ajudar famílies que no poden sortir de casa, i un llarg etcètera que es pot resumir fent sentir als israelians que els palestins no estan sols, que hi ha una opinió a l'exterior que no coincideix amb la dels governs i, sobre tot, que hi ha testimonis per explicar a fora el que estan fent els soldats d'Israel i els colons.
El viatge
Els relats clàssics tenen sempre un capítol inicial dedicat al viatge. En ocasions el viatge és el centre del relat. Actualment això és més difícil, ja que l'anada acostuma a ser un vol de poques hores amb un grau de comoditat i d'aventura que depèn principalment del preu del bitllet. Tot i això, crec que el viatge a Israel necessita unes poques línies, no de relat, però sí de consells.
En teoria, per a un europeu l'entrada a Israel no és gens complicada. El passaport és suficient i el visat es pot fer a l'arribada. A la pràctica poden sorgir algunes dificultats. Com és totalment lògic, les mesures de seguretat dels vols són sempre molt rigoroses. El que ja no és tant lògic és l'interrogatori a l'entrada al país: des de les raons de la visita, fins a si porteu armes, si algú us ha donat un regal, qui aneu a visitar, noms, adreces i telèfons dels coneguts, on us estareu, professió, etc. Aquestes preguntes, que són de difícil comprensió per a nosaltres i que a l'Estat espanyol serien anticonstitucionals, poden anar acompanyades d'un registre extremadament minuciós de l'equipatge i, fins i tot, dels racons més íntims de les persones. Normalment el grau de l'interrogatori depèn de l'aparença del viatger (no és recomanable el look alternatiu), de les vegades que s'ha entrat al país (al contrari del que passa en d'altres indrets, a més visites més problemes i pitjor rebuda), de la raó del viatge (el turisme és una excusa poc creïble) i, sobre tot, de la nacionalitat, la religió i l'ètnia. Evidentment, els palestins són els qui tenen l'entrada més difícil, junt amb altres àrabs. També els musulmans i, paradoxalment, els jueus de la diàspora que no han fet el servei militar a Israel, doncs són considerats traïdors. Actualment, també poden tenir problemes els europeus i nord-americans sospitosos de ser solidaris amb els palestins, fins el punt que poden ser rebutjats a l'aeroport i se'ls pot prohibir l'entrada a Israel, pas obligat per anar a Cisjordània i la Franja de Gaza. S'ha de dir que el normal és passar un mal moment i poder entrar, però també és possible el contrari.
Primer consell: Viatgeu sempre a Israel amb un vol que faci escala a un lloc que us agradaria visitar. Aquestes festes de Nadal, quatre companys de València van ser rebutjats i expulsats amb el mateix avió que els havia portat. Per sort per ells tenien un bitllet barat, via Istanbul, i van poder aprofitar les vacances a Turquia. D'altres, belgues i italians, amb vols directes, no van tenir tanta sort i van perdre les vacances.
Segon consell: Ja sé que pot anar contra els principis de la majoria, però disfressar l'aparença ajuda a estalviar-se problemes. Després de l'experiència dels quatre expulsats, altres companyes i companys de València es van fer passar per nenes de casa bé que anaven a unes noces, pentinades, maquillades i fins i tot portaven els vestidets de mudar (s'ha de dir que tenen cognoms àrabs i per tant eren candidates a problemes), un altre es va disfressar de seminarista, un altre de noi pijo, etc. També cal dir que d'altres amb aparença totalment alternativa van passar, això sí, amb més preguntes, registres i problemes.
Tercer consell: Arribeu amb hores d'antelació a l'aeroport per la tornada. Els interrogatoris i registres de la sortida del país poden ser molt més llargs que els de l'entrada, fins el punt que si aneu amb poc temps i no els caieu bé us poden entretenir fins perdre l'avió.
Jerusalem
Jerusalem és segurament una de les ciutats més belles del Mediterrani. Tornar-hi sempre és un plaer i en aquesta ocasió jo tenia intenció de passar-hi uns dies treballant. I Jerusalem fou la primera sorpresa, per la tranquil·litat al sector occidental i a la Ciutat Vella. Jo m'esperava una ciutat en tensió, amb por i amb incidents. La primera vegada que vaig passejar-hi fou l'any noranta, durant la primera Intifada, amb una presència brutal d'armes en mans de militars i de colons, amb els comerços en vaga permanent excepte unes hores al migdia, amb xocs continus entre soldats i nens que els tiraven pedres a la sortida de les escoles, amb la Ciutat Vella deserta i paralitzada pel tancament comercial. Ara els carrerons de la ciutat emmurallada només estaven deserts de turistes, amb totes les botigues obertes esperant uns clients que no arriben; les patrulles militars hi són menys nombroses i més relaxades, no hi ha tensió, no hi ha Intifada a Jerusalem, tot i haver-se iniciat a l'Esplanada de les Mesquites.
Si la vida a la Ciutat Vella és tranquil·la, a la ciutat jueva és d'una normalitat que fa por. Després del bombardeig de les televisions i els diaris, jo m'esperava trobar uns israelians amb por de pujar als autobusos, o d'anar al mercat, als restaurants i a les cafeteries, doncs són els llocs on han posat més bombes. La meva sorpresa fou que em vaig moure cada dia amb autobús pel Jerusalem occidental sense cap problema, envoltat de gent, i amb una bossa que només havia d'obrir a l'entrar en algun edifici oficial o a grans locals comercials. A Tel Aviv vam anar a una concentració de les que fan cada setmana les Dones de Negre, un moviment de dones pacifistes israelianes. Devíem ser menys d'un miler de persones, moltes estrangeres, ja que coincidia amb la trobada del Fòrum Social a Palestina. Era un dia de sol prop del mar, i l'ambient era festiu, sense cap tensió, com qualsevol concentració reivindicativa al nostre país.
Igual que a la resta d'Israel, tal i com vam poder apreciar a Jerusalem i Tel Aviv, els israelians viuen d'esquena al que estan fent als territoris ocupats. De tant en tant hi ha atemptats, és cert, amb unes persones que moren sense saber per què i amb familiars i amics que no es refaran de la mort dels que els eren propers. Però això no afecta la vida quotidiana d'Israel. Vaig tenir la impressió de reviure Barcelona després de la bomba a l'Hipercor. Ni tant sols vaig pensar en el País Basc, on la tensió es viu amb la kale borroka, les manifestacions, els presos, etc. La societat israeliana no viu amb por. El més sorprenent és que la societat israeliana viu tapant-se els ulls davant l'ocupació dels territoris palestins, no vol saber, ja que tenir-ne coneixement podria provocar-los un sofriment i una culpabilitat pel què s'ha fet i pel què s'està fent difícils de suportar.
El problema és que tota la societat israeliana sap què passa. Tothom coneix perfectament què és l'ocupació, doncs tothom forma o ha format part de l'exèrcit, tothom hi té un familiar, un amic, una amiga. La contradicció entre el rebuig a saber i el coneixement només es pot resoldre oblidant, i per poder oblidar cal minimitzar la víctima, treure-li tota importància, fins i tot fer-la menyspreable. El sionisme tenia un component xenòfob. Avui és racista. La societat israeliana necessita el racisme per sobreviure, i l'ha acceptat quasi sense cap problema, només amb algunes crítiques minoritàries, apagades aviat per la propaganda oficial, per la complicitat i pel rebuig general a obrir finestres que permetin veure l'infern que han creat.
En tornar d'Israel vaig tenir ocasió de veure les pel·lícules Amén i El Pianista. A la primera hi tenim un retrat del que està succeint ara mateix a Israel i a Occident: s'està tancant els ulls i s'està permetent el que tothom coneix però amaga. La segona, fins el moment que comença el genocidi, és un retrat d'una neteja ètnica, amb els mateixos mecanismes de qualsevol neteja ètnica: els guetos, la misèria, els check points, etc. La pregunta que et fas després de veure les dues pel·lícules és que com és possible que aquells que van patir allò ara siguin capaços de fer el mateix? La resposta és que la neteja ètnica i la colonització formaven part del projecte sionista, fins el punt que fins i tot alguns jueus en van ser víctimes. Exemples els podem trobar en el col·laboracionisme amb els nazis del responsable de l'organització sionista a Hongria (2), o en les paraules de Rena Molho, sefardí de Tesalònica, que recordava que als intercanvis de presoners de la Segona Guerra Mundial, els sionistes descartaven els jueus de Tesalònica perquè no volien anar a Israel doncs consideraven que el "sionismo es nacionalismo, y el judaísmo es anterior al nacionalismo" (3).
Després de treballar uns dies a la Biblioteca Nacional, van començar a arribar les companyes i companys de la CCIPPP. La majoria venien de França, i també hi havia un grup de Suïssa i el d'Espanya. En total vam arribar a ser prop d'un centenar. Els dos primers dies, mentre esperàvem que tothom anés entrant a Israel, vàrem aprofitar per visitar les colònies al voltant de Jerusalem i el mur que l'exèrcit està construint dins la ciutat per separar el terme municipal de la ciutat, inclòs Jerusalem Est, de les barriades palestines que l'envolten.
El nostre primer contacte amb la muralla (4) va ser a Abu Diss. Un mur de ciment d'uns tres metres d'alçada parteix alguns carrers per la meitat, impedint el pas d'una acera a l'altra, i separant Abu Diss de Jerusalem. El pas a Jerusalem amb cotxe, que abans era tan ràpid com posar l'intermitent i creuar un carrer, ara necessita una volta de més d'una hora i passar un check point d'entrada a la ciutat que pocs tenen permís per travessar. La intenció del mur no és donar seguretat, doncs està demostrat que no pot impedir els atemptats. La intenció és fer irreversible l'ocupació d'algunes zones. Això és perfectament visible a Jerusalem, on la part palestina de la ciutat ha quedat totalment aïllada de Cisjordània.
El passeig per Jerusalem Est i les colònies permet apreciar fàcilment com avança la colonització i els seus efectes devastadors en la societat palestina. El primer contrast és visual, els barris palestins són un desastre, amb carrers malmesos, plens de brutícia, foscos. Els barris jueus són nets i cuidats. Sobre tot les colònies, que semblen tretes d'una pel·lícula de Spielberg, amb casetes ben posades, carrers i places ben conservats, piscines, gespa i unes magnífiques carreteres que comuniquen directament amb Jerusalem. Evidentment sense passar per cap check point.
Els palestins paguen els mateixos impostos que la resta d'habitants de Jerusalem, però des de 1967 quasi no reben cap servei i per descomptat cap inversió. Els colons, que tenen tots els serveis i un nivell d'inversió pública que no es veu ni a l'interior d'Israel, tenen tot un sistema d'ajudes i d'exempció de taxes que els converteixen en els privilegiats de la societat israeliana. Al voltant de totes aquestes colònies s'estan creant zones netes de veïns palestins, no per raons de seguretat, sinó perquè així guanyen valor immobiliari i són més fàcils de vendre. En algunes ocasions es tracta de promocions privades i són les empreses immobiliàries les que exigeixen a l'ajuntament o al govern que en netegi els voltants de cases de palestins, doncs en cas contrari no es poden vendre els pisos o les cases unifamiliars.
El que queda clar és que no es tracta tant sols d'una desigualtat social brutal entre palestins i colons basada en l'appartheid ètnic. Darrera la desigualtat hi ha la voluntat i l'objectiu polítics d'anar expulsant la població palestina amb una eina tan senzilla com fer la vida el més difícil i degradada possible. I, al mateix temps, es consolida la presència dels colons fent el contrari, donant el màxim de facilitats, ocupant el màxim d'espai i unint el territori de les colònies i el d'Israel, deixant els palestins com a ocupants de parcel·les cada cop més petites enmig de les colònies. Avui, Jerusalem Est, el Jerusalem palestí, ja està totalment rodejat i dividit per les colònies que faran terriblement difícil tornar enrere aquest fet consumat (5).
Quan ja tornàvem de la visita al mur vam tenir ocasió de veure un altre exemple d'aquesta realitat de degradació de la vida dels palestins i de consolidació de la vida dels colons. Ens van avisar que les excavadores estaven destruint una petita zona esportiva d'un club per a joves al barri veí de Silwan. Vàrem tenir ocasió de veure la forma d'avançar de l'ocupació. Al mig d'aquest barri palestí s'ha construït una colònia pagada per Moscovich, un personatge nord-americà que ha fet la seva fortuna amb els casinos i el joc. La colònia és d'ultranacionalistes, fins i tot a la dreta de Gush Emunim, i en aquell moment estava eixamplant la seva zona d'aparcament menjant-se amb el bulldozer el pati esportiu del club per a joves, l'únic del barri, i amenaçava un dispensari i la casa d'una família que havia quedat aïllada per l'enorme bloc de pisos dels colons.
I tot i això, no hi ha Intifada a Jerusalem. Quan vaig preguntar a un dels dirigents palestins sobre si hi havia una raó per no mobilitzar la gent de Jerusalem, la resposta fou que no era una decisió política, sinó incapacitat. Em va parlar de desànim, de repressió dels dirigents de la primera Intifada, d'expulsions i de droga. Va insistir molt en la droga, sobre tot heroïna i crac, que estava fent molt mal en els joves actuals i en els que eren joves durant la primera Intifada. Ell afirmava que es tractava d'una estratègia israeliana, semblant a la seguida pels governs nord-americans en els anys seixanta i setanta per a desactivar la joventut negra. Aquesta acusació la vam retrobar a Gaza, on ens van parlar també del problema de la droga i fins i tot ens van dir a quin assentament de colons hi havia el laboratori. A Jerusalem, un company francès també va parlar amb dos homes joves que li van explicar la seva experiència: s'havien enganxat a la droga dins la presó, on havien estat quatre anys tancats per participar en la primera Intifada.
La meva impressió fou que l'exemple de Jerusalem guia la política israeliana. Moltes vegades ens diem que cap exèrcit no pot mantenir l'ocupació d'un territori i d'una població indefinidament, esperant que no sorgeixi la resistència. Crec que els governs israelians dels anys noranta, amb l'ajuda de l'Autoritat Palestina que va desactivar la primera Intifada i va acceptar les condicions d'Oslo, han arribat a la conclusió que sí que és possible, i que Jerusalem n'és la mostra. La repressió i l'ocupació han fet possible que la colonització avancés en la tranquil·litat actual. Jerusalem Est s'ha judaïtzat enormement en els últims anys, i no hi ha resistència. El preu que s'està pagant és molt alt: misèria, alienació, desestructuració social i política, droga, pèrdua d'habitatges, etc. Però és un preu que paguen els palestins i és l'objectiu dels governs israelians, doncs és l'instrument de la neteja ètnica. Avui, ara, només hi ha tres coses que frenen la població palestina d'emigrar: la manca de recursos per a fer-ho, la manca d'un lloc d'acollida, i el Sumud. El Sumud és l'esperit d'arrelament a la terra i a les cases que neix de l'experiència de 1948, de saber que si ara fugen de la violència i la misèria trobaran la casa destruïda o ocupada per una família de colons jueus. Però bona part de la classe mitjana palestina ja ha emigrat, amb el que això implica per a una societat, pel seu lideratge social, polític i econòmic.
En la meva opinió, la Intifada d'al-Aqsa està fracassant. La revolta actual és molt diferent de la primera, en la qual pràcticament tot el poble palestí va participar d'una forma o altra. L'actual Intifada no és una revolta de masses, és la resposta d'uns pocs que se senten impotents davant l'ocupació. Uns pocs que no tenen capacitat per tornar a mobilitzar una societat sotmesa des de 1987 a un nivell de càstigs, de repressió, d'assassinats, d'empresonaments, de tocs de queda, de bloqueigs, de check points i de colonització difícilment suportable. Aquesta Intifada no és una resposta política a l'ocupació, és la resposta d'uns pocs que, en alguns casos, acaben explotant de ràbia i literalment en actes de revenja per la mort de gent propera, un familiar, un amic (6). I la societat israeliana i el govern de Tel Aviv estan deixant clar que poden suportar aquests atemptats a canvi d'avançar en la colonització de Cisjordània. Aquesta Intifada no ha canviat la vida dels israelians. La primera, pacífica i de masses, sí que ho va fer.
El problema és que en les condicions creades pels Acords d'Oslo no és possible repetir una revolta popular, doncs la majoria de la població palestina viu a les ciutats de Cisjordània i de la Franja de Gaza que han quedat sota control de l'Autoritat Palestina. I l'exèrcit israelià i els colons vigilen que no surtin dels ghettos. Aquesta és la funció dels tocs de queda i dels check points. Els Acords d'Oslo de 1993 i 1995 van crear un enorme camp de concentració, que cada cop es va fent més petit. Amb l'avantatge pels israelians que l'interior està vigilat pels mateixos presoners i que l'exèrcit i els colons només han de vigilar des de l'exterior que els presoners no s'escapin. De tant en tant entren per fer sentir la seva presència, per matar dirigents i per destruir les estructures polítiques i socials que poden donar força als presoners. Però no es queden, tornen a fora les ciutats per continuar colonitzant la terra, que és el l'objectiu preuat. Una mostra clara d'aquesta política d'avenç de la colonització i de la neteja ètnica la vam trobar en la següent parada del nostre viatge: Yanun.
Yanun
La segona etapa del nostre viatge es va iniciar amb l'arribada a Jerusalem de la majoria de membres de les missions de la CCIPPP. El grup es va dividir en diverses missions que van anar a llocs diferents. En el nostre cas, com que el grup espanyol havia quedat minvat amb l'expulsió de quatre valencians, ens van demanar d'anar a Yanun. És un poblet de poc més de vint famílies perdut entre turons, prop de Nablús i de la Vall del Jordà.
La nostra primera impressió va ser la d'un poblet de muntanya força bonic, amb gent amable que va sortir a rebre'ns com a convidats d'honor. Poc més tard ens vam adonar que realment ho érem, i que per a ells la nostra presència era molt important. Des d'octubre passat, a Yanun hi ha permanentment un grup d'estrangers que fins ara està aconseguint frenar la brutalitat dels colons que rodegen la vall del poble. Així que vam arribar, per aprofitar les poques hores de sol, ens van proposar de fer un passeig. El primer impacte fou la proximitat de l'origen del terror de les gents de Yanun. Els turons que s'alcen al voltant estan ocupats per la colònia d'Itamar, fins a controlar totalment la vall. Quan vam anar cap a la part de dalt del poble i pujàvem a una terrassa natural que el sobrevola, a uns deu metres de les cases, ens van aturar, ja que hi havia el perill que ens disparessin des de la colònia. Des de les alçades, els colons avancen en l'ocupació del territori, acorralen la població primer dins el pobles i després cap a nuclis urbans més grans, de forma que la terra acaba en mans de colons arribats de l'estranger (7).
L'assetjament dels colons jueus a Yanun havia marcat el poble amb dipòsits de distribució d'aigua rebentats, cases malmeses i un generador elèctric, l'únic subministrament d'energia, destruït i reemplaçat gràcies a l'ajuda de Nacions Unides. Aquests danys es poden veure a simple vista, però dels més greus ens n'havíem d'adonar l'endemà, amb les entrevistes a camperols i famílies de Yanun i del poble veí d'Aqraba.
A Yanun i a Aqraba vam parlar amb la família d'un jove de 16 anys a qui havien assassinat d'un tret quan acompanyava un amic a recollir olives, amb un avi nonagenari que havia perdut un ull d'una bastonada dels colons mentre pasturava les seves ovelles, amb un jove que havia rebut el mateix tractament quan recollia olives, a un home a qui havien apallissat d'una forma brutal davant la seva família també quan estaven recollint olives, deixant-lo inconscient del primer cop i trencant-li les dues cames amb fractures múltiples. I també vam parlar amb altre gent del poble que ens van parlar de les incursions dels colons, dels trets, de les humiliacions, de la por a sortir a cultivar les terres, de la pobresa i d'un futur terrible. És més, la majoria parlaven d'un futur a l'exili, sense casa i sense terres, expulsats pels colons ja que els estrangers no es podrien quedar per sempre a Yanun. A la pregunta de què farien quan no poguessin venir més estrangers, la resposta fou que llavors baixarien els colons, i llavors haurien de refugiar-se a Aqraba, i com que no podrien cultivar les terres i no tindrien res per viure, si podien haurien de marxar a Jordània.
I això, que pot semblar una exageració, ja ha ocorregut. L'octubre de 2002, després de les pallisses i de l'assassinat del jove, Yanun va quedar buit a causa del terror dels seus habitants als atacs dels colons. La gent de Yanun només va poder tornar a les seves cases quan pacifistes israelians i internacionals ho van fer amb ells. Per ara, la presència de testimonis estrangers està frenant les pitjors brutalitats, però no l'assetjament dels colons. La nit, a Yanun, és única al món. Al poblet no es fa mai fosc. Des dels turons que l'envolten els colons dirigeixen focus cap al poble, com en un camp de concentració. A Yanun, fins i tot la nit més tancada sembla de lluna plena.
El que podria semblar poètic es converteix en horrible quan s'és conscient del que representa. La gent de Yanun, imatge simbòlica de tots els territoris ocupats palestins, viu acorralada a les seves cases, vigilada, sense poder treballar les seves terres. Un camp de concentració, dins un camp de concentració, a l'interior d'un camp de concentració, i tots són cada dia més petits (8).
El poble de Yanun s'ha convertit en l'exemple més visible de la política de desestructuració econòmica i d'assetjament com a mecanismes de neteja ètnica. Yanun és cada cop més un símbol, però no per ser un cas únic, sinó per ser el més dèbil. El petit poble de Yanun només és una mostra del que està succeint a tota Cisjordània, Jerusalem i la Franja de Gaza, però el fet d'haver estat a punt de desaparèixer l'ha situat al mapa dels mitjans de comunicació i de la solidaritat internacional. Per aquesta raó, la batalla de Yanun s'ha convertit en una batalla simbòlica contra la neteja ètnica, en una batalla que enfronta l'arrelament, el Sumud, amb la brutalitat sionista.
No obstant això, l'assetjament continua, sobre Yanun i sobre tota la població palestina. Una afirmació com aquesta, en un altre context es podria rebre com una exageració provocada per la solidaritat militant o per la demagògia, però als territoris ocupats palestins no necessita cap suport documental: ho pot constatar qualsevol persona que es decideixi a visitar els territoris, fins i tot el turista més innocent i despistat, fins i tot el sionista israelià o estranger que no vulgui tancar els ulls per no veure un procés de neteja ètnica i de colonització permès i recolzat per les democràcies del segle XXI.
I tot i el que havíem vist, el més terrible encara havia d'arribar. Al tornar de Yanun crèiem que ens havíem trobat amb una situació extraordinària, però immediatament vam poder comprovar que les experiències dels altres grups eren semblants o pitjors. Al cap i a la fi, la nostra estada a Yanun havia estat tranquil·la. D'altres no van tenir la nostra sort i, per exemple, els de Nablús van coincidir amb una incursió de l'exèrcit israelià a la ciutat per a enderrocar una casa que va acabar amb un palestí mort i diversos ferits. Durant la nostra següent etapa, a la Franja de Gaza, també hi va haver palestins morts. De fet, en les tres setmanes de la meva visita als territoris ocupats palestins, hi va haver prop de cinquanta palestins morts a mans israelianes o de colons, que quasi no foren notícia, doncs normalment es tracta d'un degoteig de dos o tres morts cada dia (9). També cal dir que el mateix dia que tornava a Barcelona, el cinc de gener, hi va haver un atemptat palestí a Tel Aviv que va provocar més d'una vintena de morts israelians.
La Franja de Gaza
L'entrada a la Franja de Gaza no va ser problemàtica. Al check point d'Erez els estrangers tenen un passadís especial, separat dels palestins. Aquesta idea de separació, que en afrikaaner es diu "appartheid", és omnipresent. El check point funciona en realitat com una frontera, a la qual et segellen un paper que us hauran donat a l'arribada a l'aeroport, i que demostrarà als policies a la sortida del país que heu estat a Gaza. Això pot ser molest, doncs els interrogatoris i registres a qui ha estat a la Franja acostumen a ser molt més durs.
Un cop més, la primera impressió és d'un contrast brutal entre Israel i les zones habitades per palestins. El viatge de Jerusalem a Gaza passa per zones de cultiu, verdes i riques, regades amb aigua que es pren del riu Jordà... La Franja de Gaza, en canvi, s'està convertint en una terra erma i pobre. Com podríem comprovar poc després, els atacs a l'agricultura són continus. Però, sobre tot, la Franja de Gaza és un enorme camp de refugiats convertit en el camp de concentració més gran que s'hagi vist. La Franja és una de les regions del món amb una densitat de població més alta. Una població que viu rodejada de filferrats amb pues, tanques , torres de vigia i murs. Això per terra. El mar, que era l'únic espai obert que quedava als palestins de Gaza, ara és també un mur de la presó. A l'horitzó s'albiren les patrulleres israelianes, que fan la funció de torres de vigia del camp de concentració. Els pescadors no tenen permís per allunyar-se de la costa, han perdut la pesca, han perdut una de les principals fonts d'ingressos, junt amb el treball a Israel -una altra porta també tancada-, i l'agricultura, un sector que està desapareixent per la pèrdua de les terres i per la dificultat per comercialitzar els productes (10).
Una de les primeres visites que vam fer fou a una explotació agrícola entre la ciutat de Gaza i la de Khan Yunis. Dos dies més tard anàrem a veure'n una altra prop de Rafah. En les dues ocasions el motiu de la visita fou la destrucció recent de vàries hectàrees de terra i d'hivernacles a causa de la proximitat de colònies. Com a Yanun, l'avenç de la neteja ètnica a la Franja de Gaza és evident. Les terres arrasades, ermes, amb les marques dels bulldozers i l'amenaça de mort per als camperols si intenten cultivar-les en són testimonis muts, que no surten a les televisions perquè unes hectàrees de terra plena de desferres no és espectacle i no fa augmentar la quota de televidents. Però aquella terra és la diferència entre poder treballar i tenir per viure, o haver de sobreviure amb la minsa ajuda que arriba de l'exterior. Igual que a Yanun, per a aquelles famílies l'explotació de la terra que els estan robant és vital.
De la terra en depèn la permanència, i els israelians i els colons ho saben. Per aquesta raó els repetits atacs contra l'agricultura, els desarrelaments d'arbres, les expropiacions de terra, l'apropiació de l'aigua, les amenaces de mort, les pallisses i els assassinats. L'objectiu és aconseguir el màxim de superfície neta de població palestina, aplegar les persones a les ciutats, als camps de refugiats, als ghettos, alliberant tot el territori possible per a la futura colonització i annexió a Israel.
La neteja ètnica avança, dia a dia, de forma més lenta o més ràpida, depenent de l'atenció que presta Occident, però sempre de forma violenta. L'amenaça és sempre present. Fins i tot a nosaltres, estrangers, i per tant teòricament intocables, ens van disparar per a espantar-nos quan estàvem fotografiant l'explotació agrícola de Rafah. En aquesta ocasió l'exèrcit havia destruït hivernacles per construir una carretera que uneix una colònia amb una caserna militar i una altra colònia. Les carreteres tenen a banda i banda franges desbrossades d'entre 50 i 100 metres d'amplada. Les torres de vigia espien des de les colònies i des punts de les carreteres. Són torres de franctiradors que impedeixen que els camperols tornin a cultivar les terres arrasades.
Jo havia vist les conseqüències del fenomen dels franctiradors a Sarajevo, amb les parets plenes de forats, amb la gent que havia viscut sota la por permanent i s'havia acostumat a la por, amb el que això implica de trauma psicològic. Als territoris palestins i, sobre tot, a la Franja de Gaza ho vaig poder presenciar personalment. Vam sentir xiular les bales, vam sentir com xocaven contra les parets de les cases i contra els plàstics dels hivernacles. No disparaven a matar però ens van espantar. Els palestins hi estan acostumats, han après a viure sota l'horror, tot i que a ells sovint sí que els disparen a matar. A la Franja, totes les parets que miren cap a les colònies i les àrees controlades per l'exèrcit estan foradades, assenyalades i, a molts llocs, la primera línia és de runes i destrucció, que en rus es diu "pogrom".
Una altra de les visites fou al check point de Tufah, entre Khan Yunis i Al-Mawassi. Els check points són punts especialment durs i el de Tufah és un dels pitjors. Tufah és la porta a una zona prohibida de la Franja, l'única porta que queda oberta, doncs els israelians han tancat els check points del nord i del sud d'Al-Mawassi. Un poblet palestí, dos camps de refugiats, diverses granges familiars i un terç de la costa de Gaza, la més bonica, estan aïllats des de fa dos anys. Els colons, molts d'ells francesos de religió jueva, controlen Al-Mawassi, l'estan ocupant cada cop més, i els palestins que hi viuen resisteixen en una situació encara pitjor que la de la resta de la Franja. Un cop més el camp de concentració dins el camp de concentració que s'està fent més i més petit. Al-Mawassi té bona terra, bona aigua i les millors platges per al turisme. Ara estan ocupades per colons i per turistes israelians. Al-Mawassi és una presó rodejada per murs i tanques d'alta seguretat (11).
A la zona de Tufah, a tocar del camp de refugiats de Khan Yunis, totes les cases han estat destruïdes, pogromitzades, i les que han quedat a primera línia són coladors en els quals de dia les famílies encara hi viuen, doncs tenen por que si les deixen no hi podran tornar. Però quan arriba el vespre és massa perillós quedar-s'hi, doncs els soldats israelians es diverteixen disparant-hi, i estan a la primera línia de foc quan els tancs fan incursions dins la ciutat. Mentre esperàvem al check point vam sentir ràfegues de trets d'un lloc de vigia proper, i vam veure la pols que s'aixecava de les parets de les cases. Allò només tenia un sentit, fer una demostració de poder davant el grup d'internacionals solidaris. La destrucció de cases, les ràfegues i els tancs també els vam veure a Rafah. Carrers sencers enderrocats. Refugiats convertits en refugiats de nou. I encara conserven la clau de la casa de Palestina, ara Israel, d'on van ser expulsats el 1948 (12). Ara tenen dues claus sense casa.
A Al-Mawassi no se sap bé què hi està passant. Ningú no hi pot entrar, excepte els veïns, sempre amb dificultats. Hi ha un "metge sense fronteres" que treballa dins l'àrea. Moure's per dins la zona també és difícil, doncs hi ha d'altres check points que tallen el pas entre els poblets palestins. Vam arribar al check point de Tufah a primera hora de la tarda, hi havia 18 persones esperant que no havien pogut passar durant el matí... Homes, gent gran, dones, una mare amb un nadó. Feia hores que esperaven i no els donaven permís per tornar a casa seva. Això és habitual. A vegades, a algunes persones els tenen dies esperant. Les persones que treballaven fora d'Al-Mawassi han hagut d'escollir entre deixar la feina o no poder tornar a casa. Als joves que havien d'anar a l'institut els van dir que si sortien d'Al-Mawassi no podrien tornar. Els que ho van fer per a poder continuar els estudis no han pogut anar a casa seva des de fa mesos.
Cinc membres de la missió internacional van anar a negociar amb els soldats israelians perquè deixessin passar aquella gent. Mentre esperàvem va arribar una ambulància de l'altra banda. En van baixar una llitera amb una persona malalta que van traslladar a una altra ambulància que estava a l'altre cantó del check point. D'Al-Mawassi no en poden sortir ni entrar vehicles. Els companys de la missió internacional de la CCIPPP van aconseguir fer passar 14 persones després d'hores de parlamentar amb joves soldats nerviosos. Era el primer cop en dos anys que obrien el check point després de les quatre de la tarda. Per fer passar la mare amb el nadó va caldre una altra hora. No la deixaven tornar a casa perquè havia estat massa temps fora d'Al-Mawassi, i ho sabien perquè porten un registre amb tota la gent que surt i torna a entrar. Intenteu imaginar què seria passar una frontera cada cop que sortiu del vostre poble o ciutat, i sense tenir la seguretat de poder tornar. Aquesta és la realitat als territoris ocupats. Finalment només van quedar fora dues persones: un home, i una dona que va patir un desmai per la tensió. Deixava a casa, a l'altre cantó del check point, la família i els seus fills esperant. Aquella nit la va passar en una mesquita propera on s'estan la gent d'Al-Mawassi que no pot tornar a casa. De vegades durant dies. De vegades durant setmanes.
El testimoniatge podria continuar. L'aeroport de Gaza amb la torre de control i la pista destruïdes, d'una forma sistemàtica, malaltissa (13). Els trets sentits durant la nit. Una ràfega més llarga del que és normal i l'anunci que un noi de 16 anys havia mort la mateixa nit que vam passar a Khan Yunis. Els nens de Gaza, indisciplinats, indomables, irresponsables, que després de veure els seus pares i mares humiliats un i altre cop els han perdut el respecte. El seixanta per cent d'infants amb traumes greus causats per l'ocupació. El seixanta per cent dels pares i mares també amb traumes greus. Generacions senceres perdudes pel futur. I es pot preguntar a què respon tanta desolació, tant de mal? La resposta és l'objectiu colonial. Ocupar el major territori possible per expandir un Estat que ja fou construït sobre territori netejat dels seus habitants. El colonialisme continua, però ara no ho fa amb una expulsió com la de l'any 1948. Ara és més subtil. Ara s'ha convertit en una realitat quotidiana.
Conclusió: La neteja ètnica quotidiana
Al principi convidava als lectors i lectores de l'article a fer un viatge al cor de la neteja ètnica. El que hi veuran serà terrible, impressionant, però no serà ni una guerra, ni una expulsió de la població en camions, ni carreteres amb cues de refugiats, no serà un espectacle televisiu. No, la neteja ètnica als territoris ocupats palestins és lenta i cap a l'interior. Els que marxen a l'estranger ho fan com a emigrants, els expulsats són l'excepció. Però això no vol dir que sigui menys greu, al contrari, és més dura, més cruel, doncs és el producte de la tortura quotidiana sobre la gent, del malviure, de la impotència. La neteja ètnica i la colonització segueixen la mateixa pauta d'agressió i assetjament sobre la població del sionisme primitiu, que comprava terres i n'expulsava els pagesos que les cultivaven, que només acceptava treballadors de religió jueva. Però com que no es pot construir un Estat comprant les terres, calia la guerra de conquesta i la neteja ètnica ràpida i massiva de 1947 i 1948. Ara continua de forma més lenta, cap a les ciutats i els pobles. Arraconant la població i ocupant la terra que queda neta. Fent els ghettos més i més petits, i més i més tancats. Convertint tots els habitants en ostatges de càstigs col·lectius. No és un fenomen nou. És el mateix dels altres colonialismes, de les altres neteges ètniques, però ara, en viu, en directe i al segle XXI.
(1) Les persones interessades a visitar Palestina i participar en les missions de solidaritat poden posar-se en contacte amb: 933010171 matí (Ramon, secretari de Sodepau). E-mail: palestina@llibertat.com.
(2) Sobre l'escàndol Kastner i el col·laboracionisme sionista a Hongria, es pot consultar el llibre d'Akiva Orr (1994: 81-118) Israel: Politics, Myths and Identity Crises. London, Boulder, Colorado: Pluto Press.
(3) Plàcid Garcia-Planas (19-1-2003: 63) "El último latido de Salonik", Magazine La Vanguardia.
(4) Sobre el mur es pot buscar entre d'altres a: http://www.lawsociety.org/wall/wall.html, http://www.pengon.org/first.html, (dos informes molts complets, amb mapes i fotografies); http://www.nodo50.org/csca/palestina/muro/muro.html (comentari, mapa i diagrama sobre el mur); http://www.zmag.org/Spanish/0902pappe.htm (article d'Ilan Pappé). D'altres: http://www.pna.gov.ps/new/wall.html, http://www.merip.org/mero/mero092902.html.
(5) Sobre Jerusalem es pot veure: Vilanova, Pere (1999) Jerusalén. Barcelona: Icaria-CIDOB. Es poden trobar mapes interessants a http://www.fmep.org/maps/. Molt complet sobre les colònies de Cisjordània i de Jerusalem amb links cap a altres pàgines web i amb els mapes d' Eyal Weizman: http://www.nodo50.org/csca/palestina/asentamientos2002/asentamientos.html.
(6) Una entrevista a familiars d'uns dels fundadors de les Brigades d'Al-Aqsa, ara ja assassinat per l'exèrcit israelià, ens va permetre apreciar aquesta dimensió de ràbia i revenja. Segons ells, les Brigades haurien estat formades després per companys d'un jove assassinat que van decidir venjar-se contra soldats israelians. Sigui o no veritat aquesta explicació, el fet que s'estigui construint un mite local al voltant d'aquesta història dóna fe de la força que té.
(7) Més del 75% dels colons de Cisjordània i de la Franja de Gaza són d'Estats Units i d'Europa (http://www.fmep.org/images/charts/chart0007_1.jpg). Sobre aquesta tàctica d'ocupació de territori des de les colònies situades als turons, veure el mapa: "Capturing the Hilltops, Israeli Settlement Outposts 1996-2002" (http://www.fmep.org/reports/2002/v12n6_map.jpg).
(8) Per tenir una imatge d'aquesta idea de camps de concentració dins de camps de concentració, tant sols cal veure el mapa dibuixat pels Acords d'Oslo B (1995) amb les zones controlades per Israel que rodegen i tanquen les zones sota l'Autoritat Palestina (veure el mapa d'Eyal Weizmann a: http://www.nodo50.org/csca/palestina/asentamientos2002/asentamientos.html). Veure també el mapa: West Bank Hill Top Settlements and Land Confiscations (Foundation for the Middle East Peace) http://www.fmep.org/images/maps/map9907_1.jpg.
(9) La llista de distribució de LAW, una organització de defensa dels drets humans als territoris ocupats palestins, permet un seguiment quotidià de la repressió israeliana (http://www.lawsociety.org/). La llista de noms dels palestins morts, amb l'edat, la data, el lloc, la forma de l'assassinat... es pot trobar a: http://www.lawsociety.org/Intifada2000/newlist.html.
(10) En seguiment de l'impacte de l'ocupació a tots els àmbits de la vida de la societat palestina, tant a la Franja de Gaza com a Cisjordània, es pot fer mitjançant els informes de Nacions Unides (http://www.un.org/Depts/dpa/qpal/) o amb la publicació periòdica del Banc Mundial "West Bank and Gaza Update. A Quarterly Publication of the West Bank and Gaza Office", The World Bank Group: http://www.worldbank.org/mna/.
(11) Més informació sobre Al-Mawassi es pot trobar a: http://www.poica.org/casestudies/al-mawasi/.
(12) Sobre l'expulsió, inclosa una relació de tots els pobles palestins destruïts l'any 1948, d'on van ser expulsats prop de 800.000 habitants, veure: http://www.nodo50.org/csca/palestina/al-nakba/al-nakba.html. Un mapa amb tots els pobles destruïts o buidats es pot trobar a: http://www.arij.org/atlas/table.htm.
(13) L'aeroport de Gaza fou construït gràcies a l'ajuda europea. Les instal·lacions de la torre de control foren pagades pel govern espanyol. Les relacions de la UE amb Israel han continuat sent excel·lents, com si res hagués passat.
