REFERÈNDUM, PERQUÈ NO?

Àlex Masllorens Director Diari de la Pau 1991

Que ningú no es confongui, Espanya s'oposa a la guerra contra l'Iraq, i Catalunya encara més.
Una altra qüestió diferent és que el govern d'Aznar avali la guerra de Bush menyspreant el paper del Parlament que tant diu respectar i sense ni tan sols esperar una resolució de les Nacions Unides que legitimi la intervenció militar.
Pot ser que el Govern espanyol enviï soldats al Golf i permeti l'ús de les bases militars nord-americanes, però ho fa sense buscar el suport ciutadà ni la legitimitat política que una emergència històrica d'aquestes dimensions requeriria. L'opinió pública no entén i per això mateix no dóna suport a l'obsessió de l'actual president espanyol per fer de majordom de George W. Bush. ¿D'on li ve a Aznar aquesta necessitat patològica de sentir-se estimat i admirat pel president dels EUA?
Però una qüestió és que un president vulgui demostrar que és capaç de prendre decisions difícils i una altra de ben diferent és que les prengui tot sol, menyspreant l'opinió de tots els altres i forçant la situació fins al límit de la legitimitat democràtica.

En les darreres eleccions generals, el Partit Popular va obtenir el 44,52% dels vots emesos (i només el suport del 30% del cens electoral). Les enquestes que s'han publicat evidencien una oposició aclaparadora de la ciutadania espanyola a la guerra. Ni tant sols els votants del PP estan majoritàriament a favor de l'ús de la força. Les ànsies bel·licistes de José María Aznar poden sortir molt cares. Tant pel que fa a vides humanes com des del punt de vista de la inestabilitat en el planeta. Podem imaginar com començarà la guerra, però és ben difícil preveure de quina manera pot evolucionar el món després de l'agressió a l'Iraq.
El 1991, durant la Guerra del Golf, també érem majoria els ciutadans i ciutadanes que ens oposàvem a la guerra, però hi havia hagut una invasió d'un Estat per un altre i hi havia hagut diverses resolucions de les NU a favor de l'ús de la força. A Espanya, la majoria dels partits polítics amb representació a les Corts Generals (que sumaven més del vuitanta per cent dels vots a les eleccions de 1989) donaven suport a la guerra, que es va dur a terme, finalment, per mitja d'una coalició internacional.

Tot i això, la mobilització pacifista contra la invasió de l'Iraq va ser impressionant arreu del globus. Per a dues generacions d'espanyols, es va tractar de la primera guerra viscuda, ni que fos a distància. I la pressió mediàtica, unidireccional, acrítica, molt manipulada pel bàndol dels "bons" va ser tot un exemple d'allò en què no s'ha de convertir la informació. En aquell context, el Diari de la Pau va voler expressar, amb tota modèstia, l'opinió contrària a la intervenció militar i els dubtes d'una gran part de la població respecte que la intervenció militar hagués d'acabar realment amb el règim de Saddam Hussein.
El Diari de la Pau també va recordar que aleshores, com avui, en molts altres països "amics d'Occident" hi ha instal·lats règims polítics teocràtics, antidemocràtics, corruptes i opressors als quals ningú demana que canviïn. I va insistir en què a alguns d'aquests països amics se'ls tolera que ignorin sistemàticament totes les resolucions de les NU, i que s'hi persegueixin i exterminin minories nacionals amb total impunitat.
Si la primera potència mundial volgués liderar realment una campanya per aconseguir un nou ordre internacional, just i democràtic per a tota la població del planeta, trobaria el suport incondicional dels moviments socials i de l'opinió pública. Però és prou clar que aquest no és l'objectiu de la guerra. Per això mateix, els ciutadans i les ciutadanes tenim tot el dret de criticar que es torni a posar en marxa la maquinària de guerra sense tenir en compte la nostra opinió majoritària i tenim l'obligació de reclamar que se'ns escolti.

Si el senyor Aznar està tan segur del que fa, i si li agrada tant governar a cop d'enquestes d'opinió, per què no ens pregunta ara què pensem de la guerra? Per què no convoca un referèndum?