LA GUERRA D'IRAQ, UNA GUERRA COLONIAL DEL PETROLI

Joan Martínez Alier
Catedràtic de la UAB

Fa dotze anys va haver-hi la primera guerra d’Iraq. La dictadura iraquiana havia envaït Kuwait, un estat que pertany a les Nacions Unides. Com altres estats del Golf, Kuwait no era el producte d’una història nacional pròpia que donés naixement normal a un Estat postcolonial, sinó el resultat de les maniobres geopolítiques i petroleres angleses. Però era un estat de l’ONU. La guerra contra Iraq va tenir fa dotze anys una justificació aparent que podia ser prou convincent per a alguns, és a dir, el càstig a un Estat de l’ONU que ha envaït un altre. És clar, però, que les potències occidentals no sempre apliquen la mateixa regla, per exemple, no havien pas castigat la dictadura d’Indonèsia quan es va apoderar del territori de Timor, amb un balanç de moltíssims morts, després de la descolonització portuguesa el 1974-75. Ningú no va anar a alliberar Timor fins que 20 anys després va caure la dictadura capitalista militar d’Indonèsia.
Que Iraq fos una dictadura no podia ser tampoc motiu suficient de guerra, perquè els Estats Units molt sovint han donat suport a dictadures, com les d’Indonèsia, Filipines, Brasil, Nicaragua, Xile i moltes d’altres, com la del general Franco, des de 1953 fins a la seva mort el 1975. Quan el president Aznar defensa el paper històric d’Estats Units, no se sap si pensa en la guerra d’Estats Units contra Hitler o en l’ajut posterior d’Estats Units al general Franco en l’època que Fraga (fundador i president del PP) era ministre de Franco. Els que som més grans, recordem l’abraçada d’Eisenhower a Franco a l’aeroport de Madrid el 1959, Franco li arribava al pit, tot plegat era una mica ridícul, però el suport dels Estats Units li va prolongar la vida política al general 15 o 20 anys.

Això no va ser cap broma... Que Estats Units defensa les democràcies, és, doncs, mentida.
Ara bé, si Iraq va envair Kuwait, la veritable raó no foren els drets històrics sobre aquest territori, sinó el petroli, i la veritable raó de la guerra per alliberar Kuwait no fou la defensa d’un Estat de l’ONU ni la lluita contra la dictadura d’Iraq, sinó el petroli. Ara, la segona guerra contra Iraq serà també pel petroli, aquest cop no pas el petroli de Kuwait, sinó el petroli del mateix Iraq.
Hi ha guerres pel petroli perquè el consum creix, els Estats Units importen gairebé dues terceres parts del petroli que gasten, la Unió Europea encara més. Les empreses més grans del món són encara les petroleres i automobilístiques. L’extracció anual de petroli als Estats Units (fins i tot tenint en compte el petroli d’Alaska) ja ha
depassat la cota màxima (el punt més alt del que s’anomena la corba de Hubbert), ara va de baixa a poc a poc. Però el govern d’Estats Units menysprea l’ecologia i menysprea la resta de la humanitat, no vol fer un canvi de model energètic, no vol reduir el consum de la seva població, i tampoc no vol establir cap restricció a la seva producció de diòxid de carboni, fa boicot fins i tot al molt moderat Protocol de Kyoto, i vol fer la guerra a Iraq pel petroli i per enfonsar l’OPEP (Iraq té un paper essencial en el mercat mundial de petroli, amb les segones reserves).

Trobo que és el moment de la resistència cívica, de la desobediència civil, un exemple d’això últim seria anar a Rota i a altres bases militars d’Estats Units (que Franco els va donar) i protestar tot el que es pugui, també serà moment d’okupar pacíficament escoles, instituts, consolats, ambaixades d’Estats Units (i del Regne Unit, si s’hi afegeix) a Barcelona, Madrid i on n’hi hagi, per exigir amb dejunis i vagues de fam actuacions als polítics catalans i espanyols, per impulsar una vaga general a Catalunya contra la guerra (sens dubte a les universitats i instituts, vaga general indefinida el dia que comenci la guerra!).
Per la pau, per la humanitat, pel canvi de sistema energètic i l’ecologia. Nie wieder Krieg! Mai més guerra!, que el crit de Kathe Kollwitz el 1914 al qual ningú en va fer cas, sigui ara escoltat, per la construcció d’una Europa que no s’embarqui un altre cop en un destí colonialista.