JA SABEM DE QUE VA

Arcadi Oliveres
President de Justícia i Pau

Quan sentim els tambors de la guerra que s’anuncia a l’Iraq , tenim una mica la sensació d’allò que els francesos diuen “déjà vu”. Efectivament, l’any 1990, el dictador de l’Iraq Saddam Hussein envaí Kuwait posant en pràctica una reclamació que provenia de 1931 quan la Gran Bretanya li concedí la independència manllevant-li però la franja més important d’accés al mar. La resposta a l’ocupació dels Estats Units i els seus aliats no es feu esperar i als pocs mesos, gener de 1991, es produïa l’anomenada Guerra del Golf, segons es va dir, per fer valer el dret internacional. Dret internacional que no era però respectat al Sahara ocupat per Marroc, ni a Palestina ocupada per Israel, ni a Timor Oriental ocupat en aquell moment per Indonesia, ni a Xipre del Nord ocupat per Turquia. El resultat mortífer es ben conegut: alguns centenars de soldats nordamericans, gairebé trescents mil irakians i des de aleshores fins ara més de mig milió de nens morts en el país com a fruit d’un embargament que els impideix l’accés als aliments i medicaments bàsics. Tanmateix els Estats Units aconseguiren amb aquesta guerra el seu veritable objectiu que no era altre que l’establiment del seu exèrcit en els territoris d’Aràbia Saudí i de Kuwait per tal de poder controlar la primera reserva mundial de petroli. No cal oblidar que el president del moment, George Bush (Sr) era un empresari del món del petroli on havia actuat tenint com a soci a James Baker a qui convertiria en el seu secretari d’estat.

Pel gener de 2001 i després d’un dubtós resultat electoral, George Bush (Jr), i Dick Cheney , ambdós antics empresaris petroliers, es fan càrrec de la presidencia i vicepresidència dels Estats Units L’onze de setembre del mateix any una sèrie d’atemptats terroristes a Nova York, Washington i Pennsylvania, el veritable origen i circumstàncies dels quals encara estan per determinar, motivaren una reacció nordamericana consistent en el bombardejament d’Afganistan a qui s’acusà de “refugi” dels terroristes quan en realitat resulta que els suposats autors residien a Florida i California. El resultat però en fou l’establiment d’un govern “amic” a l’esmentat país asiàtic que ampliaria l’espai de bones relacions que ja es mantenien amb Pakistan i Tadjikistan i que permetria el pacte, escenificat a principis d’any davant de la televisió, en el que els tres presidents dels països implicats acordaven la construcció d’un oleoducte destinat a conduir el petroli de la Mar Càspia cap a Occident. Curiosament l’oleoducte de referència seria construit per l’empresa Halliburton, presidida fins l’any 2000 per Dick Cheney. La presència de tropes nordamericanes a tots aquests països com també a l’Uzbejistan i a Georgia garanteixen des d’aquell moment la vigilancia de les riqueses de la Mar Càspia per l’Est i per l’Oest.

I ara finalment ens trobem en el tercer moment d’aquesta història del petroli. Els Estats Units s’han convertit en importadors quantiosos d’aquest hidrocarbur que compren fora per tal de preservar les seves pròpies reserves i a hores d’ara són importadors. Ho són de Mèxic, per cobrar-se d’aquesta manera el deute. Ho són de Veneçuela i no ens ha d’estranyar en aquest sentit el delicat moment que viu el país caribeny que va patir l’any 2002 un efímer cop d’estat que va proclamar com a president al president de la patronal veneçolana. Val a dir com a dada interessant que quinze dies abans del cop George Bush (Sr) va visitar a Caracas la seu de l’esmentada patronal. Ho són de l’Equador i aquí val la pena de contemplar d’una manera regional l’abast del “Plan Colombia”. Però sobretot ho són del Proper Orient i d’una manera especial d’Aràbia Saudí que sembla que no mereix ara tant la seva confiança malgrat que és el seu segon més important client d’armament. L’aparent complaença d’Arabia Saudí amb els moviments islamistes radicals i sobretot els previsibles problemes succesoris que a mig termini presentarà la dinastía wahabita, fan que els Estats Units es plantegin el control del segon extractor més important de petroli de la zona que és l’Irak.
S’acusa – sense comprobació - a Irak de la possesió armes de destrucció massiva i d’incompliment de les resolucions de les Nacions Unides, acusacions que es podrien llençar damunt dels Estats Units amb molta major garantia i amb més grans dimensions. Però l’establishment que va col·locar a George Bush (Jr) en el poder, vol vendre armament, vol garantir el petroli i vol lucrar-se amb la posterior reconstrucció d’Irak. No li importen les normes internacionals les Nacions Unides i molt menys encara els posibles morts, ferits, desplaçats i damnats per la guerra. George Bush i els seus amics – entre ells José Maria Aznar - han esdevingut un perill mundial. Cal aturar-los i posteriorment demanar-los’hi responsabilitats.