Diari de la resistència

Manel Barceló
Actor i director.
Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya

 

Fa massa dies que la guerra sembla inevitable i fa massa poques hores, potser dies, que ens hem abocat a una tasca que sembla èpica però que en realitat és bastant domèstica: aturar-la perquè tots nosaltres recuperem l'ésser humà, intel·ligent i pacífic que enunciaven els segles. Al món segur que li cal un canvi, però just en sentit contrari del que li vol donar l'imperi i la seva tropa: cuatro y el cabo. A la cerimònia de lliurament dels Goya, els professionals premiats, un per un llençaven proclames contra la guerra, contra el xapapote i l'actuació del govern en tots dos afers. La ministra, que havia vingut a beneir la desfilada del glamour nacional, es va sentir traïda en les seves modestes aspiracions culturals -segons va declarar- (personalment no li trobo a la senyora ministra cap altra aspiració cultural que saber identificar els modistes que vesteixen els famosos en aquest tipus de cerimònies). El divorci entre els professionals de l'espectacle i els administradors de la Cultura urbi et orbe era evident, i la reacció dels mitjans de comunicació afectes al règim ha estat a l'alçada de l'imaginari franquista. No us queixeu del xapapote? Xapapote per a tothom! La campanya de desprestigi dels artistes que, amb les seves manifestacions, es van comprometre, ha agafat una virulència extraordinària, del tot desproporcionada per l'autèntica capacitat destructiva de la nostra professió.

Pel que sembla, els actors, especialment nosaltres, no tenim dret a cantar la canya, i a desvetllar els nostres polítics d'aquest malson que representa el projecte polític i cultural del Partit Popular: no ho podem fer sobretot en els moments en què la festa està anunciada i la taula servida. A la taula, si hi ha marisc, hi serà per casualitat, perquè allò que en realitat hi ha és petroli. Petroli de garrafa a les nostres costes i petroli gran reserva a l'Iraq. I vet aquí que la cobdícia de l'Imperi i la incompetència del Govern han estat denunciades des de la Televisió Pública en directe!
Ara ens acusen de snobs, de malagraïts i vénen a pintar-nos com una patoleia d'eixelebrats insolents amb les forces democràtiques i covards davant de les forces del Mal. Només vull recordar-los que els actors ens manifestem sovint contra la violència, encara que no negaré una certa mandra a combregar amb les postures oficialistes. Però ho fem i ens ho demanen molt sovint, apel·lant a la nostra suposada sensibilitat humanista, i a la nostra inevitable popularitat ciutadana. Tanta activitat solidària pot fer-nos creure que som molt valuosos i al ciutadà mitjà fer-li creure que som superbs. No ens equivoquem! Som ciutadans i no som els més intel·ligents ni els més valents. Som fràgils i la fragilitat ens protegeix, som infantils i això ens fa agosarats, som incorregibles i inevitables, i com qualsevol ciutadà tenim opinions. A diferència del ciutadà normal, alguns de nosaltres tenim els objectius de les càmeres a favor nostre, però no creem corrents d'opinió ni impulsem revoltes. Només, i això ja és molt, els donem publicitat.