L'espera

Maria Mercè Roca
Escriptora

"Quan els rics es fan la guerra,
els pobres són els qui es moren".
Jean-Paul Sartre

Amal té son. Just quan la seva mare l'ha cridat somniava que arrossegava un fardell molt pesat i no podia; no sabia què hi duia però havia d'aconseguir fer-lo arribar a un lloc segur, l'hi anava la vida, per això l'estirava amb totes les seves forces. Ara seu al davant d'un bol ple de cafè i en va fent glops abstretament, endormiscat, pensant en el fardell del somni, cansat com si l'hagués estirat realment. La seva mare, a l'altra habitació, vesteix el seu germà petit, que ja fa molts sorolls, com si volgués dir coses; Amal l'escolta i somriu. Té pressa per sortir de casa i poder jugar. Jugar, jugar, jugar. La visió de la cartera a sobre de la taula el desassossega una mica: el mestre és rígid, però no podria viure sense els seus companys d'escola. Mira distretament el pòsit que ha quedat a la tassa però no sabria pas dir què hi ha escrit; fa una manyaga al seu germà, abraça la seva mare i fa per anar-se'n, però s'atura al pas de la porta. Mare! -la crida, i la mare es gira i se'l mira amb els seus ulls negres. Fes bondat, fill -li diu suaument. Només llavors Amal, sentint-se beneït, se'n pot anar.

La ciutat està desperta i la gent sembla tranquil·la. A mig carrer el noi s'atura al mercat de llibres vells, i després s'extasia mirant unes pilotes de reglament penjades amb xarxes a la porta d'una botiga. L'escola és oberta, i espera els seus amics xutant pedres al pati. Quan arriben s'abracen com si fes segles que no es veuen, criden, baladrers, s'empenten, es toquen amb franquesa. Tots iguals. Tots tenen els mateixos ulls foscos, francs, fondos com dos fars en la nit; tots tenen la mateixa fam mai saciada del tot, tots porten les vambes tan gastades. No parlen de res. Simplement estan junts, es fan grans junts, senten junts l'emoció i la pressa de viure. Amal, però, té a dintre seu un dolç neguit, perquè ahir Selma el va mirar. Eren al mercat i la va veure d'un tros lluny: sóc aquí -va cridar el cor d'Amal, i la nena ho devia sentir perquè es va girar -els ulls, sempre, fondos, foscos, fràgils- i el mocador blanc que portava al cap el va ferir com una llum encegadora. Ple de melancolia, no sap ben bé per què pensa tant en la seva mare, en la manera com el seu pare l'abraça últimament, tan estrets, el cos de l'un a dintre el cos de l'altre, i li diu que no tingui por, que no passarà res, però li ho diu amb una veu poruga que el traeix... Amal mira enlaire, cap al cel puríssim. Jo voldria que això no canviés mai, pensa, però s'adona d'un núvol que se li posa al davant dels ulls i li enfosqueix la claror: és veritat que hi haurà guerra? Però no pot pensar-hi gaire més perquè el seu amic de l'ànima, aprofitant que estava distret, se li ha tirat a sobre. No entenc per què hi ha d'haver guerra, pensa encara tossudament, mentre es concentra a mantenir a ratlla l'adversari. Entren a classe barallant-se com dos cadells enjogassats fins que el mestre els crida severament a l'ordre.

(Aquest relat correspon al llibre Per què els catalans diem no a la guerra, Columna, 2003.)