Postguerra o preguerra?

Raül Romeva
Escola de Cultura de Pau (UAB)

La coalició que el dia 20 de març va endegar l'atac sobre l'Iraq va justificar la seva acció en base a tres arguments: les relacions del règim de Hussein amb la xarxa terrorista d'Al Qaida; la suposada existència d'armes de destrucció massiva no declarades per part del govern de Bagdad, i la constant i criminal conculcació dels drets humans per part de l'esmentat règim. A hores d'ara, ni la primera ni la segona de les raons esgrimides han estat demostrades. Pel que fa a la tercera, malgrat que són nombrosos els informes que expliquen com Saddam Hussein ha estat efectivament responsable, al llarg del seu mandat, de nombroses violacions dels drets humans, utilitzar aquest argument obre, entre d'altres, el següent interrogant: vol dir això que ara serà legítim atacar i ocupar militarment qualsevol país on es conculquen els drets humans (i la llista és llarga)? En altres paraules, acceptant com a vàlida la premisa que la impunitat i la conculcació dels drets humans és una actitud que cal combatre en qualsevol circumstància, i sigui quin sigui el color polític del perpetrador, la qüestió és: garanteix l'atac militar sobre l'Iraq que el futur d'aquest país s'encaminarà ara cap a la construcció d'una pau justa, sostenible i duradora? La meva impressió és que més aviat no. És més, la manca de legitimitat pel què fa a les raons esgrimides per a dur a terme l'atac tenen, com a mínim, tres conseqüències clares. A nivell local, creix la percepció que l'atac va ser una simple excusa per a controlar militarment i comercial els pous d'extracció de petroli iraquians (de fet són les úniques instal·lacions que els marines estadounidencs s'han esmerçat en protegir); a nivell regional es consolida també la percepció que l'atac tenia una segona motivació oculta que era la d'establir un nou equilibri de forces a la regió que afavorís els interessos del govern d'Israel; i a nivell internacional, finalment, sembla també força clar que l'atac, conduït al marge de la legalitat i de l'opinió pública mundials, pretenia consolidar l'autoproclamada visió dels Estats Units en tant que 'la' superpotència mundial, l'imperi, al qual la resta del món ens hem de sotmetre, si no volem ser considerats integrants de 'eix del mal'. Sigui com sigui, les conseqüències socials d'aquest atac combinant les tres dimensions (local, regional i internacional) fan que sigui força raonable pensar que, més que davant d'una postguerra destinada a garantir la construcció d'una pau justa i duradora, ens trobem davant d'un nou escenari de preguerra (o preguerres) que molt probablement trascendirà l'àmbit territorial iraquià.