"Aznar, aliat o criat?"

Carles Salat, periodista

La crisi de l’Iraq ha estat la causa que a Espanya es visqui una contradicció fonamental entre el seu Govern, i en especial, el seu president, José Maria Aznar, i l'opinió pública. És veritat que les enquestes no ofereixen una fotografia fixa de les situacions, sinó només tendències. Però quan els percentatges d'aquestes tendències superen el 70 per cent, no hi pot haver dubte: les ciutadanes i els ciutadans espanyols, i més encara els catalans, estan, estem, contra la guerra (o més pròpiament dit, contra l'atac) a l'Iraq. I en canvi, el president espanyol, hi està a favor. La trajectòria del president espanyol, des que el president nord-americà va fer sonar la trompeta de la guerra, ha estat i és mereixedora d'un repàs i un comentari.

Aliat o criat?

Aznar ha seguit al peu de la lletra el manual de l'unilateralisme escrit i imposat pel Govern dels Estats Units. La llei d'aquest manual és clara: Bush marca una línia a seguir, i la resta de països s'hi adhereixen, o no. Unes convenients indicacions generals i una llista de subtils amenaces animen a fer cas i obeir. Però a Aznar no li han calgut avisos ni insinuacions: des del primer moment s'ha llançat amb entusiasme a la defensa de les posicions nord-americanes, i s'ha convertit, per moments fins i tot més que Gran Bretanya, en una punta de llança, un Cavall de Troia de Bush a Europa. Totes aquelles protestes d'europeisme i d'unitat s'han esfondrat ràpidament: Aznar ha estat una mala caricatura de Bush (si és que la caricatura pròpia de Bush admet encara noves imitacions).

A cada declaració de Washington seguia una declaració de Madrid, exactament en la mateixa línia. La diferència horària, a més, va jugar algunes males passades al Govern espanyol: hi va haver un moment en què la "junta" de Bush es mostrava més tolerant amb què l'ONU fes una segona resolució sobre l'Iraq, mentre que Aznar insistia en què no. Gairebé es podia fer la ironia que semblava que Espanya volia iniciar la guerra en solitari, sense ni tan sols el suport dels americans. Però on Aznar s'ha lluït de veritat ha estat en l'afer de la carta que va aparèixer en els mitjans de comunicació de tot Europa la setmana passada. Un

La premsa va interpretar-la com un alleugeriment per a Bush, que a poc a poc anava guanyant partidaris, i que sobretot esquerdava Europa. L'impulsor de la iniciativa de la carta va ser Aznar, en funcions de criat de Bush.

Menyspreu al Congrés

De portes enfora, servilisme a Bush, i de portes endins, menyspreu a la institució que l'ha fet president i que representa, formalment, la voluntat democràtica del poble: el Congrés dels Diputats. Aznar ha comparegut davant els representants legítims elegits a les urnes per donar explicacions (ho va fer dimecres, amb un retard escandalós). Al·lega, el president, que ja s'explica prou a través dels mitjans de comunicació: mal argument, perquè en una declaració pública l'oposició no pot complir el seu ofici. I en tot cas, falta de respecte: però per molt que en parli als mitjans, la Constitució que tant defensa l'obliga a fer-ho a la cambra baixa. El líder socialista, José Luis Rodríguez Zapatero ho ha dit ben clar: sap més Bush de la política espanyola en aquest terreny, que no pas els mateixos espanyols.

En resum, l'actitud d'Aznar davant la crisi sobre Iraq ha tingut tres sòlides bases: acatament total a les tesis de Bush; contribució a la divisió (encara més) de la Unió Europea, i contrapès a l'aliança francoalemanya contra la guerra; i menyspreu al Congrés dels Diputats i a l'oposició, que li ha reclamat que faci allò a què està obligat: comparèixer i donar explicacions del perquè d'aquest suport incondicional a la guerra de Bush.