Després de la guerra... Reconstruir el teixit social

Maria Truñó i Salvadó
Escola de Cultura de Pau (UAB)

 

La població civil com a objectiu militar

Les estratègies de guerra han anat canviant i cada vegada són més integrals, és a dir, no només es limiten a accions militars, sinó que amplien els fronts d'actuació i utilitzen quatre braços més: l'econòmic i social (asfíxia de la població per la fam i el desplaçament forçós com a arma, imposició de patrons aliens a la pròpia cultura), el control de la informació (amb el bloqueig, la propaganda o l'estigmatització de l'enemic), les tasques d'intel·ligència (les detencions, desaparicions, amenaces o la cooptació de líders), així com el braç polític, legislatiu i judicial. Bona part dels 24 conflictes armats oberts arreu del món són conflictes locals on s'ha apostat per desgastar la població sense que això desperti l'atenció pública. Per altra banda, trobem altres guerres, com podria ser el cas de l'Iraq, que sí que provoquen una mobilització pública i que se'ns mostren com un mal necessari que requereix de certa violència, com si es tractés d'una intervenció quirúrgica on els danys col·laterals es presenten com a inevitables.

En qualsevol cas, mentre que abans de la Segona Guerra Mundial la població civil no era un objectiu militar (amb algunes excepcions, com el bombardeig de Gernika), actualment més del 90% de les víctimes mortals de les guerres són civils. Ja sigui perquè se'ls considera gent col·laboradora d'un grup armat d'oposició (casos de Sudan o Colòmbia), perquè la forma de vida s'ha convertit en objectiu militar (cas dels indígenes maies a Guatemala) o perquè s'utilitza la violació massiva de dones com a arma de guerra i de neteja ètnica (cas de Bòsnia), sembla clar que la població civil en els conflictes armats ocupa el primer pla. En altres paraules, el paper central de la població està estretament vinculat a la naturalesa de les guerres d'avui en dia, ja que les conseqüències dels múltiples braços de la guerra recauen fonamentalment sobre la gent. I no per casualitat, sinó per tal de guanyar control sobre el teixit social i, si escau, destruir-lo mitjançant la divisió, l'enfrontament i el patiment humà. En aquest sentit, la guerra és una forma de violència organitzada que obeeix a estratègies que no només provoquen dolor de manera intencionada, sinó que també pretenen eliminar la dignitat de la gent.

Per tot això, la guerra té un impacte directe a causa de la vivència de situacions brutals, de pèrdues humanes i materials, així com d'amenaces i incerteses sobre les quals es té molt poca capacitat de control. A més a més, la guerra també provoca la ruptura familiar, la desestructuració de les relacions socials, l'alteració i fins i tot la destrucció dels models d'organització comunitària i, en els casos de desplaçament, una pèrdua de les xarxes socials i de la terra (recordem que ACNUR preveu que més de tres milions de persones es veuran forçades a desplaçar-se en cas de guerra contra l'Iraq). Molts d'aquests efectes no poden considerar-se de manera aïllada, sinó que tenen impacte en la identitat de la gent i causen problemes de desarrelament cultural, a més de l'empitjorament de les condicions de vida que, en la majoria dels contextos on es donen conflictes armats, ja eren prèviament de pobresa i precarietat.

La reconstrucció del teixit social

Juntament amb la garantia de cobrir dignament les necessitats bàsiques, caldria que l'enfortiment del teixit social fos considerat un element clau per a la rehabilitació a la postguerra. Això vol dir acompanyar un procés pel qual es faciliti la convivència en un marc de justícia, en què no imperi la impunitat i en què la reconstrucció no s'entengui com un retorn a la situació anterior, sinó com una oportunitat de transformació social. A grans trets, quan es parla de rehabilitació postbèl·lica es pensa en les grans tasques següents: la reconstrucció del teixit social, el reassentament de la població que s'havia vist forçada a desplaçar-se dins i fora del país, la desmilitarització i reincorporació dels combatents, la reconstrucció d'infraestructures físiques, serveis bàsics i institucions polítiques, la resolució dels problemes de fons del conflicte vinculats amb la injusta distribució dels recursos i la manca de democràcia i de protecció dels drets humans, així com la normalització dins la societat internacional, és a dir, la inserció o reinserció del país en les estructures i organitzacions tant regionals com mundials.

Per abordar aquestes grans tasques de després d'una guerra, cal pensar en quin ha estat el seu efecte en la vida de la gent i com es pot reconstruir el teixit social. En aquest sentit és important no oblidar que hi ha moltes cultures col·lectivistes, on l'individu no és el centre de l'imaginari social com al món occidental. Per tant, el context cultural demana una comprensió diferent, tant pel que fa als efectes sobre la comunitat com a les formes pròpies d'afrontament de l'impacte de la violència. Per altra banda, també cal recordar que les dones no pateixen les guerres de la mateixa manera que els homes, sinó que la guerra reforça les agressions contra elles, les cosifica i mitjançant la violència sexual les utilitza per enviar missatges d'humiliació i destrucció a la comunitat. A més d'aquest patiment que sovint queda eclipsat i en silenci, les dones també fan seu el dolor col·lectiu.

Aquest dolor provocat per la violència sistemàtica i la guerra que impacta en la identitat i la dignitat de les persones i de les comunitats s'acompanya alhora d'efectes psicosocials, entre els quals n'assenyalarem sis: 1. la deshumanització de l'altre, que és vist com a enemic, i que promou els enfrontaments entre grups i també dins la família i la comunitat; 2. el reforçament de les creences de superioritat que s'expressen mitjançant l'agressivitat física, verbal i propagandística; 3. la rigidesa en els esquemes de valoració i d'interpretació de la realitat que enforteixen les identitats excloents construïdes sobre la base d'un únic criteri ètnic, religiós…; 4. el triomf de valors negatius com la desesperança i l'escepticisme cap al món i les persones a causa de la normalització de la violència i de l'anestèsia emocional davant del dolor; 5. l'entrenament en la conformitat que porta a obeir sense preguntar i sense estar d'acord, i a incorporar la disciplina pròpia del món militar com a pauta de conducta social, i 6. la paralització per la por i el silenci per tal de no posar-se en perill.
De totes maneres, per més negatius que són els impactes de la violència, lluny d'identificar la víctima com algú passiu, les persones que pateixen la guerra o les violacions sistemàtiques dels drets humans com a estratègia de control social, fins i tot en els moments més crítics, posen en marxa mecanismes individuals i col·lectius per fer front a les situacions límit amb formes d'ajuda mútua, amb major cohesió del grup per compartir el dolor, resignificant els valors humans…

L'acompanyament a aquest procés d'enfortiment del teixit social va molt més enllà de la compassió i pot tenir tants o més braços que les estratègies de guerra: respectar la dignitat (sovint la primera de les víctimes, tant de les guerres com de les respostes humanitàries) i facilitar la recuperació del control sobre la pròpia vida des de la comprensió del fet que es tracta de gent normal que ha viscut en condicions anormals; denunciar l'existència de víctimes per tal de fer visible el dolor col·lectiu i la força que aquest pot generar; posar l'èmfasi en els recursos autòctons i en l'enfortiment de les xarxes socials per prevenir majors impactes de la violència; estimular les identitats construïdes des de la cooperació i no a través de l'enfrontament o la competició; exigir responsabilitats i evitar que la història s'expliqui amb impunitat, sense assenyalar qui fa possible el patiment i qui se'n beneficia. Des d'una estratègia d'acompanyament a la resistència de la gent en contextos de guerra podrem identificar millor els mecanismes de les violències, millorar la capacitat per fer-hi front i treballar per prevenir-les.