Qui decideix a la Unió Europea?

Oriol i Àlex Canosa
Fora de Quadre

Les institucions que governen la Unió Europea, com i per qui són escollits els seus representants, i quins mecanismes democràtics existeixen per controlar-les són coses que encara són bastant desconegudes pels prop de 380 milions de persones que formem part de la UE. Aprofundir en aquest coneixement és l'única manera d'intentar ser-hi més representats. Aquesta és la Unió Europea que tindrem i que queda reflectida en aquesta Constitució.

Parlament Europeu
És l'única institució europea elegida directament pels ciutadans, i s'escull per sufragi universal directe cada 5 anys. Representa els ciutadans de la Unió i té la seu a Estrasburg, tot i que les comissions parlamentaries i les sessions plenàries addicionals se celebrin a Brussel·les i les oficines administratives siguin a Luxemburg.
Amb la Constitució veurà una mica més ampliades les seves competències, tot i que una de les crítiques principals que rep és precisament la manca de poder real que té la que hauria de ser la principal institució europea. Té funció legislativa juntament amb el Consell de Ministres, amb qui també pacta els pressupostos. Com a únic òrgan triat democràticament, té el paper d'exercitar el control democràtic sobre la resta d'institucions, però a vegades no té les competències necessàries per fer-ho. És el cas de l'Interpol o del comissari d'exteriors, que pràcticament queden fora de tot control democràtic.
Els diputats no s'asseuen per països sinó per grups polítics. Des del 2004 el president és Josep Borrell.

Consell de Ministres de la Unió Europea
Representa els Estats membres individuals. És la principal instància decisòria i a les seves reunions hi assisteix un ministre o secretari d'Estat de cada govern de la Unió. L'elecció del ministre depèn dels temes tractats a l'ordre del dia, i la seva decisió implica tot el govern i el fa responsable davant el seu parlament i els seus ciutadans. Apart de colegislar i fer els pressupostos amb el Parlament, coordina les polítiques econòmiques de tots els Estats membres i desenvolupa la PESC.
La presidència del Consell és rotatòria i té una durada de 6 mesos. Actualment recau en Luxemburg, i els pròxims seran Regne Unit, Àustria i Finlàndia. La presa de decisions és per majoria qualificada.

Comissió Europea
Defensa els interessos de la UE en conjunt. Proposa la legislació i les polítiques a seguir i és responsable d'aplicar les decisions del Parlament i el Consell.
El procediment per escollir els comissaris cada 5 anys és el següent: els governs dels Estats membres consensuen el nom del president; aquest negocia els noms dels altres comissaris amb els governs; el Parlament dóna el seu vist-i-plau al conjunt de la comissió o la rebutja en bloc i es torna a començar el procés, que és el que va passar quan va rebutjar la primera proposta de Barroso que incloïa a Rocco Butiglione.
La Comissió representa la UE a l'exterior (excepte en la PESC i altres casos previstos en la Constitució).

Comitè Econòmic i Social (CES)
És un òrgan consultiu que representa a empresaris, sindicats, agricultors, consumidors i altres grups que representen la societat. Presenta les seves opinions i és consultat tant pel Parlament com pel Consell i la Comissió en les polítiques econòmiques i socials. Intenta fer de pont entre la societat i la UE, però el seu nombre reduït (tots els sectors i tots els països estan representats per 344 membres) i sobretot el fet de no tenir cap competència més enllà de donar la seva opinió en redueixen molt el paper. S'usa habitualment com a argument per defensar "l'alt grau de democràcia participativa" de la UE.
Els Estats escullen els membres cada 4 anys i el seu equip presidencial cada dos.

Comitè de Regions
És l'organisme que representa els governs locals i regionals, però el seu paper merament consultiu en limita molt les possibilitats. Les nul·les competències d'aquesta institució és una de les principals queixes de les nacions sense estat de la UE, que veuen com només són representades de forma consultiva. El seu funcionament és el mateix que el del CES, però les consultes són sobre les polítiques que afecten les regions: medi ambient, transports, educació, etc. A més, el fet de ser escollits pels governs estatals rebaixa encara més la possibilitat que siguin reivindicatius.

Banc Central Europeu (BCE)
És el banc que emet l'Euro i n'exerceix el control. El seu objectiu principal és mantenir l'estabilitat de preus per evitar la inflació i que els grans capitals mundials trobin atractiva la UE. Això es fa prioritzant aquest control per sobre de la resta i sacrificant coses com la regulació de l'atur. Els seus membres són escollits pels governs dels Estats i no hi ha cap control democràtic sobre les seves decisions.

Banc Europeu d'Inversions
La seva missió és invertir en projectes que promoguin els objectius de la UE. Els seus fons no surten dels pressupostos europeus, sinó que es finança als mercats financers i mitjançant els seus accionistes, els Estats membres. No té ànim de lucre i destina els fons a inversions en PIMES, xarxes de transport, serveis sanitaris, etc. Han de beneficiar principalment les regions més desfavorides.

Tribunal de Justícia
Garanteix el compliment del dret comunitari, és a dir, que s'apliquin les lleis de la UE. Les seves resolucions són idèntiques a tots els estats membres, i té poder per resoldre conflictes entre estats, institucions de la UE, empreses i particulars. Està format per 25 jutges, un de cada estat membre, que són escollits cada 6 anys.

Tribunal de Comptes
És l'organisme que comprova que s'han rebut tots els ingressos de la Unió, que totes les despeses s'han realitzat de manera legal i segons les normes i que el pressupost ha estat gestionat sàviament.

Europol i Eurojust
Creades per ajudar els Estats membres a lluitar contra el crim internacional organitzat. Tenen seu a l'Haia.

Política Exterior i de Seguretat Comunes (PESC)
El ministre d'exteriors de la UE és nomenat pels primers ministres dels Estats membres i aprovat per la Comissió. Com l'Europol i l'Eurojust són organismes descentralitzats, i tenen les mans lliures per actuar sense cap control democràtic.

NO ÉS EL MATEIX...

CONSELL EUROPEU que CONSELL D'EUROPA, organització internacional amb seu a Estrasburg del qual formen part 46 països del continent europeu.

CONSELL EUROPEU que CONSELL DE MINISTRES (o CONSELL DE LA UNIÓ EUROPEA).

PARLAMENT EUROPEU que ASSEMBLEA PARLAMENTÀRIA EUROPEA, òrgan del Consell d'Europa format per 315 representants nomenats pels parlaments nacionals dels 46 estats membres.

COMISSIÓ EUROPEA que COMISSIÓ EUROPEA DELS DRETS HUMANS, que és la institució que hi havia abans de la creació del Tribunal Europeu dels Drets Humans.

TRIBUNAL DE JUSTÍCIA que TRIBUNAL INTERNACIONAL DE JUSTÍCIA, que és l'òrgan judicial de l'ONU amb seu a l'Haia.

DECLARACIÓ UNIVERSAL DELS DRETS HUMANS adoptat per l'ONU el 1948, que el CONVENI EUROPEU DELS DRETS HUMANS, tractat pel qual els Estats membres de la UE es comprometen a respectar la declaració adoptada per l'ONU.

Lobbys

A mesura que la UE va prenent cos, més sectors socials i econòmics intenten influir en les decisions que es prenen. Els lobbys (o grups de pressió) tenen un paper destacat en el joc polític i Brussel·les ha esdevingut, després de Washington, el centre mundial del lobbing. La major part dels grans grups industrials tenen una oficina a la capital, i es calcula que s'hi han obert unes 3.000 oficines des dels anys 90. Això significa entre 10.000 i 15.000 persones, pràcticament com tots els funcionaris de la UE que hi ha a la ciutat. Els anglesos i americans són els més nombrosos, però hi ha representacions d'empreses i organitzacions de tots els països de la Unió.
La Comissió i la resta d'institucions són sensibles a aquestes pressions, i a vegades les utilitzen en profit seu per extreure'n informació o fer consultes, tot i que normalment és a la inversa. El poder real d'aquests lobbys és molt difícil de mesurar; hi ha qui els veu com a simples oficines publicitàries i qui creu que són els qui governen realment la UE. La realitat probablement és en un terme mig, i tot i que la transparència de les institucions europees sigui bastant millor que la de la majoria dels estats membres, no hi ha dubte que tenen una gran influència en les decisions que es prenen. Només amb les xifres esmentades ja n'hi ha prou per veure que alguna utilitat en treuen d'estar a Brussel·les. La Comissió europea ha arribat a crear una pàgina web on estan recollits tots aquests grups de pressió per facilitar-ne la "consulta", i existeix fins i tot una "guia de viatge" de Brussel·les amb les adreces. S'hi poden trobar des de lobbys com EuropaBio, que defensa els interessos de la indústria biotecnològica (Aventis, Monsanto, Bayer, etc.), a bufets d'advocats, consultories o cambres de comerç. Curiosament, grups de pressió com l'European Round Table of Industrialists (la patronal de la indústria pesada) tenen molta més influència que la Confederació Europea de Sindicats.

Participació ciutadana i democràcia participativa

I en tot això, on queda la participació dels ciutadans? De totes les institucions, només el Parlament és elegit directament, i té les seves funcions molt més retallades que qualsevol parlament nacional. Altres organismes, com el BCE, no han de rendir comptes a ningú pel que facin i no només no podem opinar sobre el que fan sinó que ni tan sols els podem castigar a les urnes si no ens agrada la seva gestió, que és una de les poques coses que la democràcia parlamentaria ens permet fer. Quan el govern de José Maria Aznar va embolicar-nos en la guerra d'Iraq no vam poder decidir si volíem anar-hi o no. Només hem tingut l'opció de fer-los fora mesos més tard, a les eleccions. Però si alguna d'aquestes institucions decidís alguna estupidesa semblant, quin poder tindríem per expressar el nostre rebuig?
Si llegiu l'article I-47 de la Constitució dedicat a la democràcia participativa, us fareu una idea de la nul·la intervenció dels ciutadans al debat polític europeu. L'única mesura prevista perquè participem (el punt 4) és la següent: un grup de com a mínim 1.000.000 de ciutadans de la Unió, que siguin ciutadans "d'un número significatiu" d'Estats membres, pot presentar una proposta d'un tema que els preocupi a la Comissió. Aquesta decidirà si ho tramita al Consell i al Parlament perquè ho estudiïn, però en cap cas hi estarà obligada. Si amb aquestes normes ja és difícil que una proposta prosperi, imaginem-nos si a sobre és un tema que no agrada a la Comissió!