Franquisme, segona part

Josep-Maria Terricabras
IEC. Catedràtic de Filosofia de la UG

Des de fa mesos discuteixo amb els amics fins a quin punt la política oficial espanyola és una política franquista: alguns opinen que, des del 1996, s'ha accelerat el camí cap a un nou franquisme; d'altres pensem que ja hi hem arribat, que això ja és una segona versió d'allò.

Ben mirat, però, aquesta dicrepància és poc important: com que en política -i a la vida en general- les coses mai no passen ben de cop, el franquisme fa basarda tant si està molt implantat com si només ho està una mica. Alguns lectors trobaran que exagero i alguns que no em coneguin potser ho atribuiran -moltes gràcies!- a la meva poca edat. No sóc pas jo que exagero. El que és realment exagerat és el que passa. I també el silenci amb què ho suportem.

Com passa amb les pel·lícules, la segona part acostuma a ser més treballada, més ben elaborada, senzillament perquè els responsables, sabent quins són els gustos de la gent, miren d'adaptar-s'hi. I resulta que un dels gustos actuals és això que encara en diem democràcia. És bo, doncs, adaptar-s'hi i respectar les eleccions i les majories, sempre que siguin les pròpies, no les del País Basc. Tampoc no es disposa ara, sortosament, de la pena de mort. Per això, la segona part del franquisme conté efectes especials que despisten i distreuen el personal. Però continua amagant escenes miserables.

Certament, resulta increïble constatar que el poder executiu ha perdut el respecte mínim a les minories parlamentàries; que ha tornat a collar el sistema judicial, reforçant l'Audiencia Nacional com a tribunal d'ordre públic i polititzant els òrgans de govern dels jutges. És al·lucinant haver de veure que es tornen a prohibir partits i a tancar diaris, que es controlen enèrgicament els telediarios i que s'influeix amb mà de ferro en molts mitjans de comunicació. És esborronador haver de tornar a sentir que les denúncies de tortures no es comproven sinó que es ridiculitzen. És insultant tornar a veure que el poder es gira d'esquena al poble quan aquest fa una vaga general, quan clama pel desastre del Prestige o quan no vol tenir res a veure amb una guerra repugnant contra l'Iraq. És indignant el tracte ofensiu i repressiu que reben les nacions d'aquest Estat, les seves llengües i els seus drets.

Com que em sembla ben clar que això és la segona part d'allò, la conclusió també em resulta evident: hem de tornar a la resistència. La llibertat i la democràcia estan en perill.