La Constitució Europea i les nacions sense Estat

Josep Maria Terricabres
Catedràtic de filosofia de la UdG

El Tractat que es presenta a referèndum contempla dos subjectes ben diferents: els Estats de la Unió Europea i els ciutadans d'Europa. No reconeix cap altre subjecte; ni tan sols esmenta l'existència de nacions que ja són reconegudes pels Estats membres, com és el cas de Catalunya. Així, doncs, només l'Estat i l'individu. Això fa témer, és clar, que els pobres ciutadans europeus quedin completament desprotegits. I es confirma el temor si es llegeix l'article I-46, sobre el "principi de democràcia representativa".

El punt 2 diu textualment: "Els ciutadans estaran directament representats en la Unió a través del Parlament Europeu." Quan sabem que les atribucions del Parlament són mínimes -no té ni iniciativa legislativa pròpia-, llegir això desanima. Si aquesta és la nostra representació "directa", ja ens podem donar per no representats.

En canvi, el mateix punt 2 continua així: "Els Estats membres estaran representats en el Consell Europeu pel seu cap d'Estat o de Govern i en el Consell pels seus Governs, que seran democràticament responsables, bé davant dels seus parlaments nacionals, bé davant dels seus ciutadans." Els Estats membres, doncs, s'asseguren presència i poder. Ells no són responsables davant del Parlament Europeu (com pot representar, doncs, els ciutadans?), sinó només davant els seus parlaments "nacionals".

Agraïm la claredat: tot queda lligat i ben lligat; ni un pas vers una Europa amb estructures més representatives i democràtiques. Els ciutadans, ben bé com abans. O pitjor: perquè aquesta, diguem-ne, Constitució, ni tan sols reconeix estructures democràtiques ja existents a la Unió, com són els Parlaments nacionals de països com Catalunya. Un document que vol projectar Europa endavant, pot no assumir la realitat parlamentària dels Estats membres? L'excusa és clara: aquest és un afer intern de cada Estat. L'excusa, però, és dolenta: l'Estatut de Catalunya no és un simple afer intern de l'Estat espanyol, sinó que és una norma jurídica bàsica per a la vida dels catalans, que som i volem ser europeus.

De fet, les coses no anaven tan malament al principi. Durant la redacció de la Constitució es va pensar a integrar les realitats nacionals institucionalitzades. Per això es va considerar la creació de la "Regió associada a la Unió". La figura era poqueta cosa, però hi era: els Estats havien de proposar aquestes "regions", però elles podien recórrer al Tribunal de Justícia de la Unió Europea per conflictes de competències. La intervenció d'algun membre del PP, entre altres, va provocar l'eliminació d'aquesta figura jurídica.

Finalment, l'únic organisme "regional" reconegut és el Comitè de les Regions, que serà merament consultiu, barrejarà nacions, regions i municipis (art. I-32) i farà informes que ja es preveu que poden ser prescindibles (art. III-388). Heus aquí una situació ben galdosa, no solament perquè -ja ho he dit- el Tractat ni reconeix la riquesa de la diversa realitat legal d'Europa, sinó sobretot perquè és incapaç d'acceptar que la vida col·lectiva es modula de moltes maneres i que una d'elles és la nació, que dóna identificació i autoestima.

Prescindir de les realitats nacionals sub-estatals és un error monu-mental. Les nostres societats, barrejades i plurals, necessiten realitats d'identificació fortes que relliguin els ciutadans entre ells. Les nacions són aquestes realitats. La dèria estúpidament moderna de parlar només de ciutadans com si aquests anessin d'un en un, sols pel carrer, en fila índia, és una barrabassada històrica, legal i social. Ja ho he dit: d'ara endavant pretenen que els pobres ciutadans europeus siguem emparats per un Parlament que té prou feina a sobreviure. No s'han volgut reconèixer, en canvi, els Parlaments nacionals que realment cohesionen i identifiquen. Amb aquesta visió d'Europa no és gens estrany que augmenti el nombre dels euroescèptics. Jo no en sóc. Sóc, això sí, eurocrític. I en continuaré essent si algun dia, després de clamar en el desert de Brussel·les, m'he d'esbravar escrivint cartes al director d'algun diari europeu.