Censurar el dolor

 

A Bagdad, la destrucció i la impotència pels morts ho impregna tot. Bush i Blair, els màxims responsables d'aquesta guerra insensata, parlen de reconstrucció -de com es repartiran els beneficis les seves empreses-, mentre continuen assassinant centenars de persones a sang freda. Com es poden calcular tantes morts des d'un despatx? Com es poden veure les imatges del dolor que han provocat i continuar la farsa tan tranquils?

Ens indigna tanta justificació miserable, i el cinisme dels qui diuen actuar en nom de la llibertat i la democràcia, però fent-ho amb ràfegues de foc. El govern espanyol té la barra de donar el condol a la família de José Couso, destacant la feina dels periodistes "que perden la vida en l'exercici de garantir el dret a la informació". Però aquest mateix govern avala els tancs que l'han mort.
Resulta paradoxal que les autoritats espanyoles parlin del dret a la informació mentre practiquen una brutal censura a RTVE i l'exèrcit nord-americà bombardeja la seu de la televisió Al-Jazira. Aquest mateix dret a la informació ha quedat pervertit fins al sarcasme amb els assassinats directes de periodistes: els invasors, assaborint la seva victòria, volen desfer-se de la presència incòmode dels mitjans de comunicació, del compromís que pot suposar el seu testimoni. Han pretès tancar els ulls a la població mundial per evitar la indignació i la ràbia que provoquen les seves atrocitats.

Ha arribat el moment en què no queden paraules. Hem vist les imatges de l'horror, i ja no podem empassar-nos més mentides. Ara ens explicaran que la guerra s'ha acabat i, quan desaparegui de les nostres pantalles, serà com si ja no existís. Mentrestant, la maquinària de guerra continuarà devastant els pobles de Palestina, Afganistan, el Congo i de tants altres indrets.

Aquesta, de guerra, no s'ha acabat: quan s'aturen les bombes sota la victòria d'un dels bàndols, comença la llarga nit de la postguerra.