A reveure
Aquest és l'últim número d'aquesta segona època del Diari de la Pau. És un número especial, sobretot per a nosaltres, que ens acomiadem amb recança. Aca-bem contents de la feina feta però ens queda la recança d'haver de plegar just ara que s'acaba la guerra -o que diuen que la guerra s'acaba. Vam començar fa tres mesos, coincidint amb el dia mundial per la Pau, i quan encara només es parlava de guer-ra com una possibilitat més aviat indefinida.
L'objectiu del diari era conscienciar, mobilitzar els ciutadans i fer de plataforma per canalitzar lesprotestes contra aquesta guerra absurda, però sobretot injusta i immoral. Volíem donar un espai per reflexionar i per analitzar la situació de l'Iraq, situant-la dins el context del nostre món d'avui. I això és el què hem intentat fer durant aquestes tretze setmanes.
I diem que pleguem amb recança perquè justament ara també deixaran de parlar d'aquesta guerra els grans mitjans de comunicació, aquells que estan moguts pels interessos econòmics i que trien les notícies en funció de les vendes o de les pressions polítiques. Nosaltres pleguem perquè la nostra iniciativa era, ja d'entrada, limitada.
Creiem que hem dedicat a aquest diari totes les nostres forces i que no podríem seguir durant gaire temps oferint una publicació de qualitat. Volem deixar ben clar que nosaltres no acabem aquest diari perquè pensem que l'Iraq "ja no és notícia".
"Pleguem" no vol dir que ens aturem. Desgraciadament, els motius que van impulsar-nos a començar la segona època d'aquest diari no s'han acabat; al contrari, amb aquesta guerra ens han quedat molt més clars. Nosaltres creiem que cal demanar responsabilitats, que no podem oblidar-nos del què ha passat. El moment de retrocés històric que vivim, sotmesos a un govern que ens retalla les llibertats, s'allunya descaradament de la democràcia i no té cap respecte pels drets humans, ens esperona per seguir mobilitzats, disposats a canviar les coses, convençuts i convençudes que val la pena fer l'eforç d'intentar-ho.
Bush
no ha premut el gallet, però sí que n'ha donat l'ordre. El govern
dels EE UU ha iniciat una acció bèl.lica al.legant que Bagdad amagava
armes de destrucció massiva, les quals encara no s'han trobat. La Resolució
1.441 de les Nacions Unides amplia les facultats dels inspectors en la cerca d'armament,
però no autoritza l'ús de la força.
A més, el
govern dels EE UU ha permès la comissió de crims de guerra: alguns
atacs i bombardejos s'han dirigit a civils, amb coneixement previ de que la metralla
o els míssils no es tiraven sobre objectius militars.
Entre ells, al mercat d'Al Shaab, al mercat de Naser, a l'Hotel Palestina, a les oficines d'Al Jazzira o la zona residencial d'Al Mansur. Bombes de fragmentació i projectils recoberts d'urani empobrit han caigut sobre ciutats habitades. Les organitzacions de defensa dels drets humans també han denunciat maltractaments dels presoners de guerra.
Per tot això, demanem que s'iniciï un procés judicial davant del Tribunal Penal Internacional contra Bush, Aznar i Blair, i contra altres càrrecs dels seus governs directament implicats en l'agressió. Tots ells han comès greus delictes tipificats en les normes internacionals.
També demanem que es processi Saddam Hussein i el seu règim, pel genocidi del poble kurd i per la repressió sistemàtica dels opositors iraquians al partit del Baas. Aquest dictador ha d'ésser jutjat individualment per cadascun dels delictes i tortures dels que és responsable. Bombardejant indiscriminadament l'Iraq no se'l condemna a ell sinó a una població innocent i alhora víctima. En l'àmbit espanyol, animem que es presentin querelles contra Aznar davant el Tribunal Suprem. El Codi Penal vigent permet que els crims de guerra previstos en el Conveni de Ginebra es jutgin en els tribunals interns. De passada, veurem si a l'estat espanyol regna la justícia o la impunitat. A la vegada, destaquem la responsabilitat i el lamentable -tot i que previsible- paper del Rei. Ell no ha fet altra cosa que mirar pels seus privilegis i justificar la brutalitat i les mentides.
El camí de la pau és llarg i feixuc. Hem aconseguit les protestes contra la guerra més multitudinàries que s'havien vist mai. Tot i això, no podem afluixar la marxa: hem de seguir treballant pel pacifisme, el desarmament, i el respecte dels drets humans i les llibertats públiques.
Els governs americà i britànic han guanyat aparentment aquesta guerra: els seus tancs envaeixen l'Iraq i les seves empreses es reparteixen els beneficis del petroli. Però nosaltres ara sabem que tenim força i que els fem por: sabem que som molts arreu del món units contra la injustícia i aquesta força és la que pot fer canviar les coses.
Avui nosaltres acabem aquest diari, convençuts que ha valgut la pena i que ha estat un esforç més, sumat a tots els que s'han realitzat aquests dies contra la violència de la guerra. Esperem i desitgem que la indignació i la memòria de tots vosaltres no s'oblidi del què ha passat quan desapareguin les notícies de la tele i dels diaris. Nosaltres no ens n'oblidarem.