Si no ens escolten, que pleguin
L'amor desenfrenat per la guerra és el primer i més gran símptoma de malaltia. Però a més, les formes, les "maneres" de Bush i el seu equip de Govern comencen a ser les pròpies d'un equip d'assassins a sou. No s'entén que davant de cada concessió, encara que tímida i tardana de l'Iraq, la resposta nordamericana sigui la d'un animal ferit i contrariat que agredeix verbalment i diplomàticament els països europeus que intenten evitar la guerra.
En cada moment de la història de la humanitat n'hi ha hagut prou amb algun boig o fanàtic per encendre la metxa d'una catàstrofe. George W. Bush dóna cada dia noves mostres de ser el candidat perfecte per ocupar les pàgines de la història com el monstre inevitable del segle XXI.
Després de la segona Guerra Mundial, els Estats Units van refermar-se com a potència omnipolar i utilitzaren el seu poder per crear institucions multilaterals. Aquest pas va ser decisiu en matèria de governabilitat mundial. Avui dia, el mateix país torna a utilitzar la seva força trencant el multilateralisme, aquest equilibri de forces tan important per garantir la pau al món. Davant d'aquest pèssim retrocés trobem el paper ridícul d'Aznar, sense cap iniciativa ni protagonisme en aquesta crisi, en què estrena sofà al Consell de Seguretat de les Nacions Unides únicament per assentir a les bretolades dels Estats Units.
De tot el repertori del Govern d'Aznar, resulta especialment patètica la declaració del vicepresident Mariano Rajoy sobre el paper "prescindible" de les Nacions Unides: "si la ONU es incapaz de hacer cumplir sus resoluciones, es perfectamente suprimible". Amb aquesta declaració es van acabar de cobrir de glòria.
Després d'intervencions tan lamentables com aquesta, exigim als nostres governants que rectifiquin. Que facin el favor d'escoltar la veu dels manifestants que hem caminat pels carrers de tot el món. Volem viure en pau. Volem que la pau es construeixi entre tots. Volem que les poques institucions que poden garantir-la funcionin cada dia millor. Estem farts de retrocessos. Ara ja només els falta dir que el dia 15 de febrer érem al Passeig de Gràcia "per casualitat"; que,de fet, ens hi vam trobar tot passejant. Nois, de mal en pitjor.