Lliçons de democràcia
No cal que l'exportem
L'estat espanyol carrega insistentment sobre els ciutadans la llosa d'una
democràcia de ben poca qualitat. Els dirigents ho amaguen i s'aprofiten
del joc per corrompre la pau amb legitimitat, amb el "factor preventiu"
que justifica la guerra. Uns per assassins de persones de carn i ossos. D'altres,
per assassins simbòlics de la pròpia democràcia i la
seva essència, la llibertat d'expressió. Exportar models pervertits,
com les nostres "pseudodemocràcies", ens indigna. I repetir
mentides no les converteix en veritats. Alerta, doncs, amb els que jugant
amb termes tan nobles amaguen finalitats tan fosques: deia Voltaire que "
l'últim grau de perversitat és utilitzar les lleis per a la
injustícia".
Saddam és un dictador i Aznar ha decidit que ha de donar-li lliçons de democràcia. És realment el president espanyol el més adequat per aquesta tasca? Es poden destacar tres característiques bàsiques d'allò que entenem per democràcia. La DEMOCRÀCIA és el govern del poble. Però està clar que Aznar no escolta el que li demanen els seus ciutadans i tots els partits de la oposició. També sabem que la DEMOCRÀCIA es debat a les institucions. Doncs hem de deixar que siguin institucions com les Nacions Unides i el seu Consell de Seguretat els qui decideixin i cal donar temps als seus inspectors perque facin la feina. Finalment, DEMOCRÀCIA significa respectar les llibertats individuals. Té gràcia que intentem exportar aquesta suposada democràcia, quan aquests dies s'ha sabut, per exemple, que la Guàrdia Civil espanyola ha torturat salvatgement periodistes del País Basc.
Saddam Hussein és un dictador fastigós a qui s'hauria de jutjar per crims contra la humanitat. Però Aznar, mentre critica Saddam, es reuneix i s'abraça amb altres dictadors com Teodoro Obiang, president de Guinea Equatorial i que ha utilitzat la tortura i l'extorsió com a pràctiques habituals. L'actitud d'Aznar depèn dels beneficis que pugui treure de cada país. Si els dictadors responen a les exigències d'Espanya, el govern no mou fitxa i es limita a ser còmplice de les atrocitats. En aquestes estratègies són especialistes els governants dels EEUU, que han donat suport a dictadors de renom, autors d'autèntiques barbaritats en els seus països (Marcos a Filipines, Suharto a Indonèsia, Pinochet a Chile o Mobutu al Zaire, entre d'altres). En alguns casos, els EEUU no només van amagar les atrocitats d'aquests personatges sinó que van ajudar a derrotar els governs que incomodaven la seva política.
Quina mena de democràcia és la que es vol exportar? La recepta per resoldre els problemes polítics, econòmics i socials no són les bombes. Que no ens facin creure que aquesta és la raó que impulsa una guerra. No ens ho empassem. Si el que es vol és aconseguir la pau i l'estabilitat, cal que inverteixin els milions que gastaran en l'armament d'aquesta guerra, a millorar la situació de tants altres països que estan en conflicte: a l'Àfrica, a Sud-amèrica, a Europa... Hi ha tants llocs per triar! Quina casualitat que sempre escullin el que té petroli.