El conflicte algerià no ha acabat…

Laurence Thieux
col·laboradora de l' IECAH
(Institut d' estudis sobre Conflictes i Acció Humanitària)

El conflicte intern que pateix Algèria des de 1992 ha estat especialment mortífer per a la població civil. Es parla d'unes cent cinquanta-mil víctimes. Malgrat els esforços del règim algerià per a demostrar que la situació està controlada i normalitzada, el conflicte segueix provocant nombroses víctimes1.

A desgrat de l'extens control exercit sobre els mitjans de comunicació, la manipulació de la violència i l'explotació de la por a l'Islam, el règim algerià no ha sortit pas il·lès d'aquesta llarga "guerra bruta". Alguns oficials dissidents i moltes ONGs de defensa dels drets humans han denunciat les vexacions comeses per les forces de seguretat implicades en la lluita antiterrorista. Aquestes denúncies han canviat profundament la imatge de l'exèrcit algerià2.

Des de llavors, un dels reptes més importants per al règim ha estat el de salvar-se d'una possible intervenció internacional utilitzant tots els mitjans, principalment el control i la manipulació de la informació, per evitar que es plantegés l'enviament d'una missió d'investigació internacional.

Amb diversos matisos, els països europeus i els Estats Units no han deixat mai d'oferir el seu recolzament a Algèria. Els dubltes sorgits respecte als veritables autors de les massacres col·lectives que es multiplicaren a partir de 1997 no han modificat pas la política de la Unió Europea, que ha seguit recolzant la "democratització d'aparador" el·laborada des de la cúpula militar. Aquesta posició ha estat confirmada des de llavors amb la firma dels acords d'associació amb Algèria l'abril de 2002, malgrat l'augment de les acusacions emeses contra el règim algerià per violació sistemàtica dels drets humans3. Els acords foren ratificats l'octubre de 2002 pel Parlament Europeu, que va aprovar també una resolució tenint en compte part de les recomanacions de les organitzacions de defensa dels drets humans (Amnistía Internacional, FIDH, Human Rights Watch)4.

Els esdeveniments succeïts l'11 de setembre de 2001 han reforçat el règim algerià, que aprofita la lluita contra el terrorisme en l'àmbit internacional com a mitjà, justificació i finalitat de la seva lluita i erradicació del moviment d'oposició que fins ara ha estat més eficaç en respondre i en desestabilitzar el seu monopoli de poder. Els governs europeus han relegat a un segon pla la política de pressió a favor de la democratització i dels drets humans per a donar prioritat a la lluita antiterrorista. No obstant, com recordava el periodista nordamericà David Ignatus, promoure la democràcia és un ideal wilsonià, arrelat en la "real politik": i és l'única via d'estabilitat a mig i a llarg termini5.


1 Segons un recompte realitzat a partir de la premsa algeriana, el conflicte s' hauria cobrat unes dues-centes víctimes des de principis d' any, AFP, 15/2/2003.

2 Habib Souaïdia, La guerra sucia, Barcelona, Ediciones B, 2002.

3 L'acord d'Associació entre Algèria i la Unió Europea fou firmat el 22 d' abril de 2002 a Valància, malgrat les pressions de les organitzacions de defensa dels drets humans que han recordat a la UE les exigències polítiques de democràcia i respecte als drets humans que havia de comportar la signatura de l'acord. Des de llavors, la UE ha mantingut el seu recolzament al règim algerià. El ministre espanyol d'Assumptes Exteriors Piqué s'ha felicitat per la celebració de les eleccions legislatives al país el 30 de maig de 2002, en transparència, i constatà una nítida millora en l'àmbit dels drets humans. Aquesta postura fou vivament criticada per Amnistia Internacional, que va escriure el 5 de juny de 2002 una carta oberta als membres de la delegació europea de visita a Algèria en aquell moment, AFP, 4/6/2002.

4 El text de la resolució aprovada pel Parlament Europeu difereix del que havia estat proposat per la Comissió d'Assumptes Exteriors. La menció a la incapacitat de les institucions algerianes per a satisfer les necessitats de la seva societat ha estat suprimida, així com una referència a les milícies paramilitars i a l'Exèrcit com a culpable de violacions dels Drets Humans. La preocupació del Parlament Europeu per l'amenaça que representa la reforma del codi penal adoptada el 2001 sobre la llibertat de premsa i la petició de desmilitarització de la societat algeriana, han estat també omitides en la resolució final.

5 David Ignatus: Wilsonian course for war, Washington Post, 30/8/2002.