La situació del català. Preguntes que cal respondre.

Sílvia Torres, filòloga

Des del moment de la seva oficialització, és evident que el català ha avançat en molts àmbits i ens hem de felicitar per això; és cert que ha aconseguit ser llengua cooficial en l'àmbit de l'administració, que és usat en mitjans de comunicació, que té suports culturals i que la població està plenament escolaritzada en català.

Però així i tot, i paradoxalment, sembla que l'ús del català ha deixat de ser dominant entre els habitants de molts pobles i ciutats. I per què, si el català té assegurada una presència teòrica, en la pràctica sembla perdre usuaris reals entre les noves generacions de catalans? Entre moltes altres raons, probablement hi ha la manca de necessitat d'utilitzar-lo.

La pèrdua d'ús real de la llengua, un fet que ja sembla constatable en l'actualitat i amb una previsible tendència a accentuar-se en el futur si no s'hi posa aturador, és pot atribuible a una varietat de factors.El fet sembla prou complex com per no atribuïr-lo principalment a la pressió de les actuals i futures onades d'immigració de fora de l'àmbit estatal.
Una llengua és essencialment un instrument de comunicació i de relació, serveix per expressar necessitats i poder-les resoldre. Si es pot anar a comprar, accedir a una feina o llogar un pis utilitzant exclusivament el castellà, quina necessitat real té de parlar català aquell que té el castellà com a llengua materna? I no parlem d'aquell que arriba a Catalunya i parla una llengua estrangera i no sap si s'estarà aquí o haurà de marxar a Sevilla, Saragossa o Logronyo per treballar. Quina necessitat té d'aprendre català, si amb el castellà es pot desenvolupar aquí i en altres regions i fins i tot en altres països? Si es pot viure plenament en castellà a Catalunya, per què cal saber català? Probablement aquesta és l'arrel del problema i seria irresponsable deixar-ne la solució exclusivament en mans de la voluntat d'integració de les persones nouvingudes. Potser si el català gaudís d'espais d'ús únic i indispensable l'adopció de la llengua en un primer moment com a instrument per cobrir necessitats materials acabaria afavorint que esdevingués vehicle de relació interpersonal, element essencial per assegurar la pervivència d'una llengua.

Si es vol que el català continuï sent una llengua viva i amb projecció de futur, cal protegir-lo. Més si es té en compte que formem part d'un Estat castellanoparlant molt superior demogràficament, i amb un poder legal i comunicatiu sobre les zones amb altres parles indiscutible. I és insolidari, intolerant o sectari (com s'ha dit sovint), reivindicar aquesta parcel·la? Certament no, perquè ni el català, ni el gallec, ni l'asturià, ni l'euskera no gaudeixen d'unes condicions d'igualtat, ni de fet ni de dret, respecte del castellà.

Reclamar una plena normalització de la situació del català,i de les altres llengües de l'Estat, no atempta contra altres parles ni cultures, ni vulnera els drets d'altres parlants. Defensar i protegir l'ús del català no atempta contra la multiculturalitat. És el pas indispensable per assegurar-ne la pervivència. Si defensem el respecte per a totes les cultures, religions i llengües que actualment conviuen a casa nostra i arreu del món, per què el català no ha de merèixer aquesta mateixa atenció?