"L'Afganistan ha deixat d'interessar: l'oleoducte ja s'està construïnt"

Entrevista a ANNA TORTAJADA, traductora i assagista, per Anna Ortiz

Anna Tortajada és traductora, assagista, i col·labora amb diversos mitjans de comunicació. La seva inquietud social l'ha empès a viatjar al cor de diversos territoris en conflicte. Ha impulsat ASDHA (Associació pels Drets Humans a l'Afganistan) i ha publicat, entre d'altres, El crit silenciat i Les filles de la sorra.

Des del teu viatge a Afganistan i la publicació del llibre, quina relació has mantingut amb el país?
Tornant del viatge ens vam adonar que no hi havia cap entitat que treballés amb l'Afganistan o amb Pakistan. Calia denunciar el que estava passant. Després vam conèixer una organització humanitària afganesa, HAWCA (Humanitarian Assistance for the Women and Children of Afganistan) i vam creure que era fonamental finançar aquest tipus de projectes. Amb la Mónica Bernabé vam fundar ASDHA (Associació pels Drets Humans a l'Afganistan http://www.afgancat.org). A banda d'això, és clar, hem man-tingut el contacte personal.

Com valores les conseqüències dels atacs que es van produir al país després de l'11 de setembre?
Els bombardejos que està patint l'Afganistan per part dels Estats Units i els seus aliats (ara ja no són tan massius, però encara se'n produeixen) són una violació del dret internacional. Han estat una simple i brutal venjança i ja han produït més víctimes civils que els atemptats a les torres bessones (que, a més, no havien pas comès els afganesos). Bin Laden s'estava a l'Afganistan i era un dels principals còmplices dels talibans, però l'excusa de bombardejar un país per trobar un sospitós, òbviament, no té cap sentit. El fet que els Estats Units i els seus aliats poguessin acabar d'arrassar un país de la manera com van fer-ho és molt greu perquè ha establert un precedent d'impunitat que ens està portant a aquesta escalada brutal de violència des de països suposadament civilitzats i democràtics. Sense l'intervenció brutal dels Estats Units i els seus aliats a l'Afganistan, Sharon, per exemple, no s'hauria atrevit a fer el que està fent a Palestina, ni seria posible l'amenaça de bombardejar l’Iraq.

Com definiries la situació actual a Afganistan des del punt de vista polític? I de la societat civil?
En aquests moments la situació a l'Afganistan és difícil. A Bonn es van establir una sèrie d'acords que, de moment, es van complint: després d'un govern interí es va convocar una Loya Jirga, una Gran Assemblea, que és l'òrgan de decisió suprem afganès. D'allà va sortir l'actual govern, que és provisional. De moment torna a estar vigent la constitució de 1964 que ja era una constitució democràtica i laica. El nou govern té serioses dificultats per tirar endavant el programa de pacificació i recons-trucció del país. En primer lloc per les dificultats que els posen aquests sectors integristes; en segon lloc, perquè no disposa de fons per a la reconstrucció del país.

Com creus que influeix en el seguiment informatiu dels conflictes la immediatesa i alhora la data de caducitat informativa?
Som una societat consumista, consumim també notícies. Els mitjans de comunicació sovint fan el joc al poder i parlen del que més convé a les altes esferes. Van fer-li el joc quan es tractava de vendre a l' opinió pública mundial que l'Afganistan era un perill pel món, perquè allà hi vivia Bin Laden. Però ara l'Afganistan ja no interessa, l'oleoducte i els gasoductes que han costat a l'Afagnistan anys de guerres i de terror, ja s'estan construint. I aquest era l'únic objectiu que es perseguia.

Quin és el valor de la feina de denúncia, suport i pressió política que es pot realitzar des de l'exterior?
Crec que les solucions les han de trobar els propis afganesos. És el seu país. És la seva responsabilitat. I ells ho tenen molt clar, saben què volen i què no volen, no necesiten tutors com si fossin criatures. Però necessiten recolzament de fora, inversions. Durant l'època taliban la població civil era hostatge del terror, estava emmordassada, i la denúncia havia de fer-se des de fora. Ara la situació ha canviat, però la ministra d'Assumptes de la Dona, Habiba Sarabi, encara rep constants amenaces de mort i pel país encara campen senyors de la guerra que han viscut durant anys del saqueig. A l'Afganistan el procés de pau i de reconstrucció, és encara molt precari. Però és important que no es confongui el suport o l'ajut extern amb les injerències.

Fins a quin punt ets contrària a qualsevol intervenció per part de la Comunitat Internacional? En tots els casos ho consideres una injerència? I en tal cas, com respondries a les acusacions de passivitat?
Si la intervenció de la Comunitat Internacional és, com fins ara, per bombardejar i apoderar-se del que els interessa, ho considero una injerència i és denunciable. De fet, gairebé totes les intervencions de la Comunitat Internacional solen ser-ho. Poques vegades són per defensar els drets humans o recolzar procesos de democratització o de desenvolupament que els governs o les poblacions autòctones vulguin tirar endavant. Gairebé sempre hi ha un desig de manipulació, de rendabilitat o de poder per part dels governs, la indústria armamentística o les multinacionals que exploten les matèries primeres dels països afectats. Donar recolzament a processos de pau o de reconstrucció no és una injerència, sinó una obligació que jo inclouria en l'àmbit d'un repartiment més just de la riqueza.

Com concretaries la denúncia de la hipocresia dels governs Occidentals en conflictes com Afganistan, Sàhara...
En la falta de voluntat real de solucionar-los! S'omplen la boca parlant de democràcia, drets humans, quan en realitat la població civil, tant se'ls en dóna. Els governs només rivalitzen, i d'una manera cada vegada més ferotge, pel poder i pel control de les riqueses. D'aquí ve l'abisme cada vegada més profund entre la ciutadania i els seus representants polítics, i la falta de credibilitat dels governs, institucions i organismes com Nacions Unides.

Com valores el panorama actual respecte al conflicte amb Iraq?
El panorama és negríssim. Si un país té prou armament i prou poder econòmic, té carta blanca per saltar-se totes les lleis internacionals que ha costat segles establir, i la passivitat i la complicitat d'altres països menys poderosos però igual d'ansiosos de poder, a costa del que sigui, encara ho agreuja més. Si la guerra ja és un concepte pervers, encara ho és més aquesta nova enganyifa de la guerra preventiva! és un plantejament estúpid, però s'està imposant. Els governs ja ni es molesten en donar una pàtina de credibilitat a les seves decisions i accions: darrerament només la ciutadania s'arremanga i es posa a treballar! El conflicte a l'Iraq és un conflicte fictici. L'objectiu és el control del petroli iraquià. Els bombardejos a la població civil iraquiana, l'embargament, que fa més de deu anys que dura, són gratuïts. Només afavoreixen la indústria armamentística i els interessos d'aquells que s'han erigit en botxins del món.

Quin és el teu proper projecte?
Marxo cap el Brasil per dur a terme un llibre-reportatge sobre el nou president del Brasil, Luiz Inacio da Silva, Lula, i el seu ambiciós projecte de govern. Pensem que enmig del terror que s'escampa pel món amb aquesta fal.lera bel.licista, el govern i el programa de Lula és un focus d'esperança. Pot ser el canvi del sistema des de dins del propi sistema, la gran revolució pacífica que no ha de recórrer a l'enfrontament ni a l'extermini, sinó que busca el diàleg, aplica el sentit comú i inverteix les prioritats. És genial. Perquè a banda de denunciar tot allò que no va bé al nostre món, creiem que és important donar recolzament i difusió a tot allò que també hi ha de positiu: a les alternatives pràctiques i perfectament possibles.