"En una guerra pateix tothom, i de tots els bàndols"

Entrevista a TORTELL POLTRONA, pallasso
per Marta Bisbal i Torres, Fora de Quadre

Jaume Mateu Bullich és el cos i l'ànima del pallasso Tortell Poltrona, "un ésser encisador del cor", com el presenten en el nou espectacle del Circ Cric. Amb Pallassos sense Fronteres contribueix a la millora psicològica de poblacions que es troben en zones de conflicte i camps de refugiats. Dins la carpa, Tortell Poltrona transmet il.lusió pels descosits; aguanta 13 cadires amb la barbeta; representa Shakespeare i critica el circ sense subvenció; també aconsegueix que gairebé 1.000 persones piquin de mans tot cantant: "no som res, nada, rien, nothing, nichts...".

 

Els humans som ben poca cosa?
Depèn de com t'ho miris. Som dels pocs éssers que tenim la capacitat de la consciència, i a més, la podem transmetre. Això és un miracle, i no en sabem fruïr del tot. Aquesta cançó és com un homenatge.

Però també podem destruir el món i la humanitat.
Ara estem passant per un moment molt bèstia. Tenim molta informació i de moltes coses, però la capacitat de reacció de sempre. La tecnologia ha avançat tant, que la societat s'ha quedat antiquada. La política de partits i l'Estat de dret anaven contra les monarquies absolutes, i mira si ha plogut des de llavors...!

En el número "Post-clàssic", Juli Cèsar porta un embut al cap enlloc d'una corona. Es ridiculitza el poder?
El poder no ajuda en cap mena de sentit. El circ pretén buscar l'harmonia, és un cant a la vida. Per això els elements són l'equilibri, la gravetat i la comicitat.

Com veu els governants d'avui?
Jo penso que haurien d'anar a estudiar... no saben ni d'història ni de res. Només saben economia, i poca. És complicat generalitzar, però una part d'ells és així. Les estructures de govern estan fora de joc, ja no se'ls creu ningú. Els governs haurien de parlar del que ens interessa: la convivència, la sostenibilitat del planeta, el sistema de vida.

El pallasso mostra i exagera els seus propis errors. En canvi, en general, hom els amaga.
Els pallassos intentem recordar la humanitat de la que formem part. Som del regne dels mamífers vertebrats amb cons-ciència, però no som perfectes encara que ho desitgem i la tecnologia ens ho imposi. Els pallassos som lliures de la vergonya.Quan permets que els altres es riguin de tu, no has d'aparentar res.

Com es fa riure un nen que ha patit una guerra o viu en la marginació?
Com els nens d'aquí. El patiment existeix a tot arreu, tot ésser humà té dificultats de vida. Malgrat la situació d'allà, també tenen una realitat que els permet l'amor. Els nens són nens a totes les cultures. I ser nen és tenir ganes de jugar, de conèixer...de viure!

És més difícil actuar davant d'un adult?
Els adults son agraïts, però costa més que reaccionin. A mi m'agrada molt treballar amb canalla, perquè els nens responen sense vergonya. Els grans estan més adulterats. El pallasso natural és el nen, ell transmet emocions amb el cos. Sembla que ser adult sigui saber dir mentides sense que es noti: com més adults, més polítics.

Què destacaries dels teus viatges humanitaris?
He fet uns quaranta viatges. El més brutal per mi és veure que de món no-més n'hi ha un, i que de nens n'hi ha a tot arreu. Ells no te-nen capacitat de vot, ni són tin-guts en compte, quan justament ells són el futur. La lliçó més gran és que en una guerra pateix tothom i de tots els bàndols.

A Palestina, els palestins pateixen molt més, però els israelians també. La violència mai no és justificable.

Quina rebuda tenen els pallassos en aquestes poblacions?
Quan arribes a un camp de refugiats, al principi la gent no sap si creure-s'ho o no; però després es posen a xalar. En una comunitat zapatista, amb forta presència paramilitar, van dir: "imagínense ustedes si es importante nuestra revolución que estos artistas internacionales nos han venido a visitar". Per sentir això ja val la pena! També hi ha qui no diu res, però ho expressa amb la mirada.

Què s'aconsegueix provocant alegria?
Compartir, gaudir de l'ins-tant....hi ha realitats que no podem canviar, però sí que podem canviar moments. Aquesta és la feina del pallasso, transformar ni que siguin moments breus, i això comença amb el bon dia, quan poses un peu a terra.

Als països rics, quina teràpia és necessària?
Viatjar als països pobres i veure que el que falta allà és el que sobra aquí. Hi ha llocs on un fill és alguna cosa més que algú per passejar el diumenge. A Palestina, un nen és un possible guerriller. A Colòmbia, una mare és una possible màquina de fer guerrillerets.

En l'espectacle s'usa la metàfora del viatge. Cap on vols anar?
Vull anar cap a viure amb dignitat. S'ha de reinventar la socie-tat: en la nostra, si no tens telèfon, cotxe i hipoteca, no ets ningú. Hi ha una crisi brutal de valors. Cal una revolució absoluta: social, cultural, econòmica, política. Suposo que no ens detindran, oi? Perquè aquí t'acusen de terrorista per menys d'un canto. Estem en un embolcall que anomenem vida. Jo crec en l'esperança i en la utopia. Ja ho deia en Che Guevara: com més t'hi apropes tu, més s'allunya ella, però per això serveix, la utopia: per caminar.