La política de defensa de la Constitució Europea

Colectivo Utopía Contagiosa

1.La CE és un bon embolic.
El text consta de 2 preàmbuls, 4 parts, amb 23 títols, 21 capítols, 49 seccions i 16 subseccions i 448 articles. A això s'hi afegeix una addenda de 36 protocols i dos annexos, a més d'una segona addenda. A aquest text "explícit" cal sumar-hi una decisió del 23 de febrer de 2004/197/ del Consell de la Unió Europea per la qual es crea un mecanisme per administrar la financiació dels costos comuns de les operacions de la Unió que tinguin repercussions en l'àmbit militar o de la defensa, amb 43 articles i 4 annexos més. Tot plegat incorpora un galimaties que, o bé és inservible, o bé serveix als que s'amaguen rere la confusió. No calen més comentaris.

2. La política de defensa és un altre embolic.
a) Hi ha excessiu corpus legal i força amagat fora de la Constitució: dins hi ha 33 articles, amb 81 apartats, referents a la defensa. A banda hi ha un document ("document Solana") que conté una Estratègia Europea de Seguretat (Brusel·les 12-12-03), amb un altre text (Mecanisme Athena) que regula com es finançarà (sense control) les intervencions militars a la UE, més normes (la majoria secretes) de Regulació de l'Agència Europea d'Armament. S'hi afegeix la remissió a la política de defensa OTAN amb regulació pròpia.

b) La Constitució utilitza un llenguatge burocràtic, altiu i hipòcrita que té com a única finalitat embolcallar i enganyar als lectors del text.

c) Respecte a la presa de decisions, hi ha el mateix embolic en barrejar-se tres presumptes organismes per a aquesta: Consell Europeu (reunió dels presidents de govern), Consell de Ministres (reunió dels ministres d'exteriors) i Consell de Ministres Reduït (ministres d'exteriors dels països que intervenen en accions concretes més enllà de la resta de la Unió). Entre ells hi ha un entramat de competències, majories i minories, excepcions per a l'aplicació d'aquestes majories i contrapesos que dificulten saber qui pren realment les decisions. El que queda clar és que el Parlament Europeu no pot decidir en matèria de defensa i que, per la remissió als compromisos OTAN, exiteix una presa de decisions velada en matèria de defensa a l'OTAN.

d) Entre aquests embolics encara n'hi ha un altre: és opaca i fomenta el secretisme, perquè la regulació no està sotmesa a publicitat ni es fa per mitjà de lleis públiques. A més, hi ha una inexistència de mecanismes de control tant parlamentaris com socials (al Parlament se l'informa cada any, però sense capacitat de controlar, requerir, definir la política de defensa, etc) i els programes de financiació militar també s'exclouen de la publicitat i del debat i, encara, la creació per la pròpia Constitució d'una Agència d'Armament és igualment opaca.

3. La Política de Defensa de la CE és HIPÒCRITA.
a) En primer lloc, perquè és sumisa amb l'OTAN, és a dir, amb EEUU. (A. 1.41 ).

b) En segon lloc, perquè és intervencionista: proclama el "principi de projecció" (enviar tropes més enllà de les fronteres) i d'"intervenció preventiva" (atacar quan hi hagi la sospita que volen o poden atacar-nos) per afavorir la intervenció ràpida i, en cas necessari, contundent (Document Solana).
Segons aquest document (part de la política de seguretat i defensa de la Unió, elaborat per l'actual ministre responsable de la política de defensa de la Unió) es poden considerar riscos i amenaces per a Europa zones com l'Afganistan, Timor o el Congo, riscos com la dependència energètica (Golf Pèrsic, Rússia i Nord d'Àfrica), amenaces com el terrorisme internacional dins i fora d'Europa, països i grups que poden accedir a armes de destrucció massiva, conflictes regionals al Caixmir, a Corea o a la regió dels Grans Llacs i especialment a tot l'Orient Pròxim, o en països amb mal govern (Somàlia, Libèria, l'Afganistan), i estats fràgils (els Balcans, l'Aràbia, les exrepúbliques soviètiques, etc).

4. La Política de Defensa de la CE és MILITARISTA.
El propi text constitucional expandeix l'actuació i l'interès de la defensa a camps tradicionalment civils (l'ecologia preventiva, els drets humans, la solidaritat, el desenvolupament sostenible, el comerç just, l'erradicació de la pobresa...), tot militaritzant aquests camps i allunyant-los de la ciutadania per a convertir-los en competència de la política de seguretat i defensa. S'imposa "constitucionalment" el rearmament en obligar a l'increment de la inversió i la despesa militar (Art.I.41.3) i en crear estructures com l'Agència Europea, el Projecte Athena, etc, d'inversió, consolidació i finançament d'un complex militar industrial, solvent i opac.

5. La Política de Defensa de la CE és INCONTROLABLE.
El Consell decideix en solitari i sense controls, i just després del que hagi decidit l'OTAN segon el dictat... de l'elefant blanc. El Parlament té només una funció informativa. La societat no té cap funció o, en tot cas, únicament manifestativa i protestativa.

6. La Política de Defensa de la CE és generadora d'injustícia i de violència, i prepara per a la guerra.
Les conseqüències d'una política de defensa com aquesta són nefastes per a la Humanitat:

- Per l'ingent despesa militar en joc, el procés de rearmament constant i la seva priorització sobre les veritables necessitats socials.
- Per la distorsió que suposa, per a la política internacional, l'aplicació de polítiques recolzades per l'aparell militar, insolidàries i centrades en l'enfoc neocapitalista.
- Per l'expansió d'aquest enfoc militarista i violent en la resolució dels conflictes mundials, amb el seu toc de "repressió tova" cap a l'interior d'Occident i de "repressió dràstica" cap a l'exterior.
- Perquè, així les coses, en definitiva, es tracta d'una política substreta a la ciutadania i aliena als seus interessos.