La premsa gratuïta en temps de guerra: “20Minutos” i “Metro”

Amarela Varela
OCC (Observatori de la Cobertura Informativa de Conflictes), UAB

A Catalunya, prop d'un milió de persones accedeixen a la informació sobre els esdeveniments intenacionals a través de la premsa gratuïta, segons dades de l'Associació per a la Investigació de Mitjans de Comunicació (AIMC). Amb aquestes xifres a la mà, considerem pertinent veure un parell d'exemples de la informació que varen rebre sobre l'Irak un de cada tres lectors de premsa a les pàgines de 20 Minutos i de Metro els passats 17 i 24 de febrer.

20Minutos publica a la seva edició del 24 de febrer el següent titular: "Irak dóna llargues a Nacions Unides per a destruir els seus míssils de llarg abast". "Dóna llargues" és un concepte ambigu que permet interpretar o bé que l'Irak dilata la decisió de destruir els seus míssils de llarg abast, o bé que no té cap intenció que complir amb les exigències de l'ONU. No obstant, si baixem al cos de la notícia, s'hi afirma que "l'Irak va iniciar ahir una cursa contra-rellotge per intentar negociar amb l'ONU l'ultimàtum que l'obliga a començar a destruir abans de l'1 de març els míssils de llarg abast Al Sumud II, armes que considera "essencials per a la seva defensa", i s'hi afegeix també que "Bagdad estudiarà la petició, però sense injerències de Washington o de Londres". En altres paraules, l'Irak està disposat a destruir els seus míssils, ben al contrari del que es desprèn de la lectura del titular de la publicació.

Per altra banda, per a la Redacció d'aquest diari no sembla necessari ressaltra en titular la postura nordamericana, descrita en la mateixa nota:"[…] el president nordamericà, George W. Bush, indicava que en qualsevol cas "la destrucció dels míssils seria insuficient", alhora que afegia que no esperarà "dos mesos" que l'ONU aprovi una nova resolució […]". Informació pertintent per a veure que, malgrat la col·laboració del règim iraquià, la potència nordamericana continua amb els seus plans bèl·lics.

En resum, 20 Minutos interpreta que l'estudi [per part de Bagdad] de la petició de l' ONU significa "donar llargues" a les Nacions Unides. Així, ho destaca en el seu titular com la novetat més interessant en el conflicte i, d'aquesta manera, la postura d'EEUU (seguir amb els plans de guerra) sembla una conclusió lògica davant l'actitud díscola de l'Irak respecte a la legalitat internacional. En canvi, no es denuncia que és el propi Bush qui amenaça explícitament amb violentar aquesta legalitat, tal i com reflecteixen les declaracions del president nordamericà en la nota reproduïda.

Pel que respecta al diari Metro en la seva portada del 17 de febrer, s'hi troben dos titulars: el principal, "Bush desoeix el clam mundial contra la guerra", i el secundari, "El govern acusa el PSOE de manipular els manifestants". Del titular se'n desprèn que les diverses manifestacions a tot el món són un missatge dirigit, sobretot, al president nordamericà (amb poder real per a aturar o iniciar la crisi), però també, i per extensió, als líders que el recolzen. Bona focalització del tema en un dels actors principals i part, per què no dir-ho, de la mateixa arrel del conflicte.

Per altra banda, Metro dedica el titular secundari a les movilitzacions a l'estat espanyol. La proximitat dels titular, tant temàtica com en la pàgina, afavoreix una lectura complmentària. Quan Metro afirma que "el govern acusa el PSOE de manipular els manifestants", s'aprecia una intoxicació semàntica amb el titular principal. És a dir: que l'opinió més important del govern sobre la manifestació sigui l'acusació de manipulació dels manifestants per part del PSOE, esdevé un exemple de que Aznar desoeix també el clam popular contra la guerra.
Els dos fragments analitzats són exemples de com a la premsa gratuïta s'alternen peces que ofereixen objeccions amb d'altres que no, pel que fa a la cobertura sobre el conflicte. En part, és així perquè 20Minutos i Metro depenen de les agències d'informació nacionals o internacionals, sobretot per a nutrir les pàgines sobre l'Irak que ofereixen als seus lectors. D'altra banda, la manca de recursos econòmics impedeix a ambdós diaris destinar corresponsals o enviats especials a la zona en conflicte. Per tant, el contrast dels fets noticiables queda reduït a la consulta dels continguts informatius servits per les diverses agències a què tenen accés, o fins i tot a les notes publicades en altres mitjans.

Per últim, el món queda constrenyit a una o dues pàgines d'actualitat, malgrat la complexitat dels diversos conflictes sobre els que s'informa. Bona part de la responsabilitat la tenen les rutines establertes per cada empresa periodística: en bona part, solen limitar l'espai redaccional i el temps dedicat a cada tema. Tot plegat es complica amb l'abundància de fets susceptibles d'esdevenir informació que van succeïnt-se en l'actualitat.