La incerta democratització iraquiana a mans dels EUA

Jesús A. Núñez Villaverde
Director de l'IECAH
(Instituto de Estudios sobre Conflictos y Acción Humanitaria, Madrid).

Els portaveus de l'actual administració nord-americana no es cansen de reiterar que els seus dos objectius principals en la campanya militar contra Saddam Husein són el desarmament del règim i l'alliberació i democratització d'Iraq.

Pel que fa al primer cal recordar que, sense perdre de vista que efectivament es tracta d'un règim prolífer, no hi ha res que indiqui que des de la imposició de les sancions internacionals després de l'operació "Tempesta del Desert" (1991) el dictador iraquià hagi pogut reactivar els seus programes nuclears, químics o biològics fins al punt que es puguin considerar una amenaça imminent per a la seguretat internacional. També resulta si més no curiós que la crisis provocada simultàniament per Corea del Nord, que ha reconegut obertament que ja posseeix armes nuclears, s'enfoqui des d'una perspectiva exclusivament diplomàtica, mentre que contra Iraq s'ha llançat una operació militar en tota regla.

Pel que fa al segon objectiu, n'hi hauria prou amb repassar la història de la regió i les seves relacions amb antigues potències colonitzadores (Gran Bretanya, principalment) i amb Estats Units, per tal de comprovar com la democràcia mai no ha estat en l'agenda del dia. Per una banda, el que sempre s'ha pretès per mantenir el control sobre una regió clau en els mercats d'hidrocarburs, és configurar uns països amb fronteres artificials, dins les quals s'obliga a conviure comunitats sense cap mena de projecte nacional comú. Per altra banda, s'ha optat per donar suport a uns règims polítics que han demostrat amb escreix el seu alt nivell de corrupció i ineficiència, més interessats en la defensa dels seus privilegis que en les necessitats bàsiques de la població.En conseqüència, la política occidental a la regió prefereix apostar per líders manejables i societats callades. D'aquesta manera s'ha pogut mantenir durant dècades el control sobre uns països que són vitals a l'hora de mantenir els propis sistemes econòmics dels anomenats països desenvolupats, basats en el consum d'hidrocarburs.

Pel camí s'ha arraconat sempre l'interès per promoure una autèntica democràcia que, a curt termini, implicaria la presa de poder per part de grups islamistes reformistes o radicals que constitueixen, de fet, l'única alternativa política que compta amb un suport popular inqüestionable. Abans d'enfrontar-se amb nous interlocutors que, de segur, pretendrien establir noves regles del joc, la resposta més probable és seguir defensant els líders polítics que han regit la pràctica totalitat dels països arabomusulmans d'esquenes a la pròpia població.

No hi ha res que indiqui que ara el pla nord-americà de control polític sobre l’Iraq, un cop fora d'escena el poder de Saddam Husein, posi en marxa un procés de democratització regional. I fins i tot en el cas improbable que fos així, Iraq, a diferència dels clàssics exemples de democràcia imposada per les armes (Japó i Alemanya), no és un país homogeni. Les fractures internes entre diferents grups confessionals (xiïtes, sunnites, cristians...) i ètnics (kurds, turcmans...) auguren un panorama altament inestable que allunya tant la pacificació de l'Iraq post-Saddam com, encara més, la seva democratització.