Chiapas: quan només queda la dignitat

David Masllorens i Anna Gonzàlez, Fora de Quadre
Col·laboració: Iñaki Garcia, Comitè de Solidaritat amb la Rebel·lió Zapatista

L'aixecament armat del grup guerriller Ejército Zapatista de Liberación Nacional en representació dels pobles indígenes de Chiapas va ser, i és, una resposta (l'única que seria escoltada) a la violència de l'estat, a la humiliació i la fam; a la mort, en definitiva. És difícil entendre la lluita armada si no som conscients de la crítica situació del continent.

Substancialment, les polítiques econòmiques de les potències imperialistes fins a la primera meitat del segle XX, consistien en invertir per tal que els països colonials i dependents, subministressin matèries primeres barates a les metròpolis. Les grans inversions es canalitzaven en base a complementar les necessitats de la producció capitalista als països inversors. Així, sorgeix una estreta aliança entre l'oligarquia terratinent mexicana i els governs imperialistes, que fa desaparèixer les relacions de producció existents al camp fins aleshores, és a dir, la convivència dels grans latifundis amb minifundis de subsistència dels camperols.

Ser indígena, a més de camperol, equival a no ser respectat com a persona

A partir de mitjans del s.XX, s'accentua la dependència al mercat mundial i s'emprèn el conegut camí del deute extern, de forma creixent. El principal beneficiat serà els EEUU que recolzarà les seves polítiques econòmiques amb mesures politicomilitars. La inestabilitat social i política a Mèxic és extrema, i es torna insuportable en el cas dels camperols indígenes, un col·lectiu on a l'explotació s'hi suma la marginació i l'eliminació de cultures tradicionals.

La primera revolució del sXX (1910-1919)
Davant tot això, Zapata s'aixeca en armes com un camperol més reivindicant allò que els pertany: les terres que treballaven en nom de les famílies oligarques terratinents. Zapata es converteix en un símbol a Mèxic i arreu d'Amèrica Llatina. Ha estat sempre la figura revolucionària popular per excel·lència. Però Zapata no era un revolucionari. I això és precisament el que el va convertir en un símbol: pels camperols, era algú com ells.

El cas de Mèxic pot semblar excepcional degut a aquesta revolució i podem pensar, a primer cop d'ull, que va alterar els processos que s'havien produït fins llavors. Però després de la revolució s'inicia un procés d'institucionalització d'aquesta. Un procés tan estrany com particular, ja que la classe política s'apropia de la revolució i en nom seu inicia un camí que acabarà per desmantellar qualsevol avenç fruit de la mateixa revolució. El govern es fa amb el poder sindical, pacta amb EEUU (perquè aquest país continués expoliant el petroli mexicà) i es crea el Partit Nacional Revolucionari (1928), més tard Partit Revolucionari Institucional (1949).

La situació esdevé especialment dura a Chia-pas, l'estat més po-bre de Mèxic i eminenment a-grícola. Allà, la terra està en mans de comptades fa-mílies latifundistes per les quals treballa bona part de la població indígena, immensament majoritària, i les condicions de vida de la qual són insuportables. Les polítiques estatals i federals no només marginen als pobles indígenes (com els Tzotzil, Tzeltal, Chol, Tojolabal, entre d'altres) i llurs cultures, sinó que els reprimeix amb mesures econòmiques: denegant l'accés a la terra, espoliant petites propietats, posant traves a la supervivència i flirtejant amb idees genocides fins arribar a l'eliminació física. Ser indígena, a més de camperol, equival a no ser respectat com a persona.

Una nova esperança
Davant d'aquest encoratjador "statu quo", la matinada de l'1 de gener de 1994 milers de camperols indígenes, guerrillers de l'Exèrcit Zapatista d'Alliberació Nacional (EZLN), van sortir de la Selva Lacandona, una espessa regió de Chiapas, per ocupar militarment i de forma sincronitzada les capitals municipals limítrofes a la selva i diversos poblats de la regió. La data no era gratuïta: aquell dia entrava en vigor el Tractat de Lliure Comerç (TLC) entre EEUU, Mèxic i Canadà. L'oportunitat del moment i els mètodes emprats van donar un ressò que ni els mateixos protagonistes s'esperaven. Arreu del món el crit "¡Basta!" ressonava a gran velocitat a través de la fibra òptica i les xarxes cibernètiques.

La resposta oficial fou un bombardeig aeri de tota la zona, obligant a l'èxode a milers de camperols, acompanyat d'un atac terrestre. L'EZLN es va replegar a zones poc poblades i frondoses, on la mateixa selva oferia un escut natural a la guerrilla. Però el govern va haver de fer un canvi d'estratègia per diverses raons. Primerament, la forta resistència estratègico-militar (que intuïa que no seria un enfrontament breu), el fet que s'aproximaven comicis estatals, les accions armades de solidaritat en altres estats de Mèxic i, finalment, les cor-rents de simpatia popular dins i fora del país - gràcies al ressó me-diàtic dels fets-.

Es va cessar el mi-nistre d'interior i ex-governador de Chiapas, s'acceptà un alto al foc unilateral de l'exèrcit i s'anomenà un interlocutor per dialogar amb l'EZLN, el bisbe de San Cristóbal (molt mal vist al Vaticà per les seves simpaties amb els indígenes). Amb tot això, s'iniciaren deu dies de negociacions de pau, que davant de 300 periodistes de tot el món, tractarien les 34 demandes de l'EZLN. Aquestes, a més de temes com la salut, vivenda, situació de la dona, educació, informació independent i llibertat dels presos polítics, es plantejaven tres qüestions de fons: el repartiment de terres, el respecte als drets, la cultura i les formes d'autogovern indígenes, i la realització d'eleccions lliures i democràtiques. El 23 de març s'aturaren les negociacions degut a l'assassinat del candidat presidencial del PRI, Luís Colosio.

Encara no hi ha hagut reformes concretes i palpables

Fins avui dia, s'han aconseguit poques reformes. Però fins el moment no hi ha hagut remodelacions concretes i palpables. Hi ha una relativa calma entre l'exèrcit i l'EZLN, amb incursions aïllades, però l'exèrcit actua amb llibertat i impunitat contra la població civil. Els darrers anys, Chiapas ha estat l'escenari de trobades internacionals de recolzament a la causa indígena, causes a les quals l'EZLN s'ha adherit a través del seu portaveu més popular: el Subcomandante Marcos. Aquest intrigant personatge, de qui ningú coneix la identitat, és el cap visible dels òrgans de decisió de la guerrilla i ha sabut transmetre el sentiment i la raó de la lluita indígena i la seva visió del sistema que regeix el món, seduint a milers de persones amb els seus escrits i comunicats.

Fou també qui encapçalà la coneguda Marxa per la Llibertat i la Dignitat dels Pobles Indígenes, juntament amb un nombre important de destacats membres de l'EZLN. Aquesta marxa va ser una caminada pacífica des de la Selva Lacandona, amb Mèxic D.F. com a destí. Centenars de camperols s'hi anaven afegint pel camí. La intenció era entrevistar-se amb el president Fox i presentar una sèrie de reclamacions i propostes al congrés, després que tot el procés hagués estat en punt mort durant una llarga temporada. Es va assolir amb èxit aquest propòsit, així com també revitalitzar el moviment en el pla intern i en l'internacional.

No s'han rendit, que continuen ferms en la seva resistència i que són una força que no pot ser ignorada

Finalment, no ha de passar desapercebuda l'actitud passiva i, una vegada més, gens digna i de doble moral de la Comunitat Internacional i l'ONU. La lliçó que ens ha arribat de Chiapas, una lliçó que parla de justícia i dignitat, no ha estat escoltada per aquells que, de moment, tenen la capacitat de fer que canviï alguna cosa.

Els últims esdeveniments
La primera conseqüència de la Marxa per la Dignitat fou l'aprovació de l'actual Llei Indígena per part del govern. La llei va suposar la frustració de les esperances de milions de persones tant a Mèxic com a la resta del món: la frustració de molts dels esforços per aconseguir una pau justa i digna.
Just després de l'aprovació d'aquesta llei, l'EZLN es declarà en silenci i va trencar tots els contactes amb el govern, entenent que el fet suposava una burla als pobles indígenes i a tota la societat civil nacional, ja que ignorava la part substancial dels Acords de San Andrés firmats entre l'EZLN i el govern de Mèxic el febrer de 1996. Els zapatistes no han reconegut el Comissionat per al Diàleg de l'actual govern de Fox i han manifestat, una vegada més, que no hi haurà pau si no és amb justícia i dignitat.

Durant aquest temps, el govern mexicà està realitzant desplaçaments forçats de les comunitats indígenes a l'àrea "Montes Azules". El gener de 2003, prop de trenta-mil indígenes zapatistes varen caminar per San Cristóbal de las Casas, Chiapas, afirmant que segueixen allà, que no s'han rendit, que continuen ferms en la seva resistència i que són una força que no pot ser ignorada.