Setmana Cultural              A s s o c i a c i ó   c a p   a   u n   T o r r e l l e s   A c t i u           Bústia AcTA 

 ________________________________________________________________________________

Taula inaugural: Torrelles, pulmó de l'Àrea Metropolitana

Fòrum de debat, preguntes i propostes per debatre

documents de treball 

Nou diàleg al Club 2004 >> Desenvolupament rural sostenible, de la utopia a la realitat
Què entenem en dir que s'han de millorar les zones rurals? Quines experiències coneixes de desenvolupament rural sostenible? Van lligats el desenvolupament rural i l'urbà? Com? Aquest és el nou diàleg que obrim en el Club 2004, ens l'ha suggerit el Bernardo González Reinfeld després de seguir l'any passat el taller en línia per a moderadors que va organitzar el Club 2004 i que ell mateix moderarà per posar en pràctica allò que hi va aprendre. Fes-te membre del Club 2004 i participar-hi.

LLUMS I OMBRES DE LA POLÍTICA FORESTAL I DE CONSERVACIÓ DE LA NATURA A CATALUNYA

 §          Catalunya té una proporció de boscos del doble d’Espanya o França i recuperen  cada any 11.500 ha. El seu combustible s’ha incrementat en 27 milions de m³  els últims 20 anys. 
Com a la resta d’Europa es van reduir els boscos fins a la revolució industrial (finals del s. XVIII, començaments del s. XIX). A partir d’aquells moments es recuperen.
Ara ens trobem amb una superfície arbrada comparable a abans del s. XVIII (1,4 milions de ha).  
En els últims 20 anys s’han arbrat de manera natural 230.000 ha (descomptant superfícies incendiades), els nostres boscos han incrementat les seves existències de fusta i per tant de combustible en 27 milions de m³ i el seu ritme de creixement s’incrementa progressivament (abans 1,1 m³/ha/any i ara 1,4 m³/ha/any).       
Però la tendència pel proper segle serà la de continuar incrementant la important superfície arbrada de Catalunya per les reformes de la PAC i l’abandonament de pastures i pitjors camps de conreu. Aquesta superfície ara ja és considerable i ens posa molt per davant que la resta de l’estat espanyol o el francés ( el 44 % de boscos respecte del 25 % -E- i del 27 % -F-) o inclús que els EEUU (35%).  

§          La principal amenaça del bosc català: el seu abandonament. 
La producció comercialitzable és insuficient per mantenir el circuit econòmic dels nostres boscos i per tant la seva gestió. El sector forestal s’esllangueix. S’està produint la “deseconomia” del bosc, mentre la importància de la resta de funcions creix.    
El despoblament rural o millor dit, la ràpida transformació de societat rural a societat urbana, constitueix la principal amenaça. De la mateixa forma que fa 150 anys la sobrepoblació de zones rurals va ser el principal factor de destrucció del bosc, ara el ràpid abandonament de les activitat forestals i les relacionades (especialment la ramaderia) està produint el major desequilibri.        

§          Els grans incendis: principals símptomes d’un problema.          
Els boscos perduts en els grans incendis forestals són el principal símptoma dels problemes anteriors. La medicació que frena aquests “símptomes” –l’extinció- només és efectiva en petites infeccions –petits incendis- però no als grans, ja que cal atacar la causa.  
 

§          Gestió forestal: la gran desconeguda.
Tendència les darreres dècades a discriminar o criminalitzar la gestió forestal respecte de la protecció d’àrees, flora i fauna. Com si la planificació (ordenació) de les forests, les repoblacions, el control dels aprofitaments forestals, de la caça o la pesca, el control de plagues o prevenció d’incendis, per exemple, no fos per conservar la diversitat biològica i permetre la gestió sostenible del medi.    

§          El bosc català és complexe i fràgil: una bona gestió assegura una bona conservació.
La major complexitat i fragilitat dels sistemes forestals europeus es troba als boscos mediterranis.
La tradicional trifuncionalitat dels boscos –producció, protecció, esbarjo- ja no és tant clara i han canviat les seves importàncies. La realitat d’usos del bosc i la seva rellevància són molt més complexes:        

∙            Biològics, no és pot avaluar (com el patrimoni històric-artístic del país).

∙            Ambientals, amb el nivell de desenvolupament de Catalunya augmenta la dependència del medi ambient de la societat.

∙            Econòmic-socials, amb importància estratègica territorial en el desenvolupament rural i equilibri territorial com a procés social inajornable a Catalunya.

∙            Paisatgístics i esbarjo, importància creixent a una societat de serveis i com a infrastructura bàsica a un dels principals motors de l’economia catalana, el turisme.

Fer compatibles aquests usos i no excloent és la missió de la gestió forestal.

§          La globalització afecta el bosc català.  
Major dependència de polítiques externes a on Catalunya pot incidir de forma molt limitada: reforma de la PAC, acords del GATT, acords de Río de Janeiro, impasse de la política forestal europea, marc legal estatal inexistent, etc.    
Major influència dels moviments socials i econòmics generals: creixent consciència ambiental, descentralització, etc.       

 

 §          El marc legal més progressista de l’Estat. 
Catalunya disposa d’un bon marc legal, amb una llei forestal aprovada per ampli consens i que és la més moderna de l’Estat, una llei d’espais naturals protegits, una altre d’accés motoritzat i un pla de política forestal.
És de les quatre úniques autonomies que disposen d’un marc legal  complert (amb Andalusia, València i Navarra) i sobretot d’un pla de política forestal realista, modest però realista: mentre que la resta de plans forestals (a més de les anteriors autonomies, Galícia, Astúries, Madrid, Castilla–La Mancha i Aragó) plantegen pressupostos mitjos d’aplicació sobre el terreny superiors a les 10.000 PTA/ha i any, el pla general de política forestal català ho fa de 5.000 PTA/ha i any (76.000 milions en 10 anys). També, i a diferència dels altres plans, va dirigit de forma important a promoure la iniciativa privada (2/3 parts destinades a subvencions i assistència tècnica). 

§          Una desitjada millora de la fiscalitat.           
Amb iniciatives de l’Executiu i del Grup Català s’ha millorat la fiscalitat dels treballs i propietats forestals: eliminació o reducció de l’IBI, successions, IRPF, patrimoni, seguretat social i taxes.   

§          Exemple de planificació de boscos privats a Espanya.          
Els 1.300 plans tècnics aprovats a Catalunya la converteixen en l’autonomia més sensible  en la planificació dels boscos privats –els majoritaris a l’àmbit català -.

§          Major grau de corresponsabilitat.        
Els models de corresponsabilitat cercats a Catalunya han estat estudiats amb interès pel Ministerio de Medio Ambiente per preparar la normativa marc estatal.
La Generalitat ha donat gran importància als òrgans corresponsabilitzats de l’administració forestal. Significa un gran encert:

∙            És de justícia, ja que la major part de polítiques s’han d’aplicar a propietats privades.

∙            Redueix conflictes i permet la “complicitat” imprescindible del propietari.

∙            Genera polítiques estables amb el recolzament dels sector.

∙            Permet un millor assessorament als propietaris (“extensionisme forestal”).

Les accions que més destaquen en aquest tema són la creació del Centre de la Propietat Forestal, el reconeixement de les competències municipals dels ajuntaments propietaris de boscos i la participació d’ajuntaments i consells comarcals en el desenvolupament de la Llei d’Accés al Medi Natural.

§          Estructura comarcal de l’Administració Forestal.            
Crear una estructura comarcal ha estat el pas més decidit de la Generalitat per atendre millor a la població rural i per entendre millor els problemes del territori. Cap altre autonomia disposa de facultatius forestals vivint al territori i cap altra administració (llevat de la d’agricultura) és tant present al territori. 

§          Impressionant increment de l’oferta educativa forestal a Catalunya.        
Primer i segon cicle d’enginyeria forestal a Lleida.

Formació professional del Cicle de Grau Mitjà en Treballs Forestals i Conservació del Medi Natural que s’imparteix a les Escoles de Capacitació Agrària del DARP de Santa Coloma de Farners, La Seu d’Urgell i Reus, en l’IES de Pont de Suert i en l’Escola Familiar Agrària de les Masies de Voltregà i el Cicle de Grau Superior en Gestió i Conservació dels Recursos Naturals i Paisatgístics que s’imparteix a les Escoles de Capacitació Agrària del DARP de Santa Coloma de Farners, Olius i Amposta, en els IES de Pont de Suert i d’Horticultura i Jardineria de Reus i en l’Escola Familiar Agrària de les Masies de Voltregà

A més de l’oferta universitària de Biologia i Ciències Ambientals.       

§          Creació de centres de recerca forestal i afins.  
El Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF), el Centre Tecnològic Forestal de Catalunya (CTFC) i l’Institut Català del Suro: l’existència d’aquests qualificats centres de recerca i estudi li donen a Catalunya  una posició privilegiada en I + D.         

§          Els millors agents socials forestals a l’Estat. 

Aquests agents del sector són ben estructurats: els representants de la propietat privada i la municipal, dels conservacionistes, dels professionals i de les empreses, presenten a Catalunya un dinamisme i una representació desconeguda a qualsevol autonomia espanyola. El consens que han aconseguit en temes bàsics també és desconegut per altres veïns europeus.

§          Marc legal i de planificació incomplet.         
El marc legal no s’ha completat amb els corresponents reglaments i instruccions (la Llei forestal, com a principal exemple). Alguna d’aquestes lleis tenen més de 12 anys i s’han anat desenvolupant de forma fragmentària.      

També ha deixat d’aprofitar-se aquest bon marc legal i estructural amb polítiques inconnexes, sovint testimonials i poc previsores que no han estat capaces de moure aquest “pes pesant” que representa més del 60% del territori de Catalunya, per treure’l de la seva gran inèrcia i trajectòria d’abandonament.

També en aquest sentit, s’han aprovat 1.300 plans tècnics de gestió sense les directrius tècniques dels Plans Comarcals de Producció Forestal previstos a la Llei Forestal (no s’ha aprovat cap Pla Comarcal de Producció Forestal).

§          Les inversions més baixes de tot l’Estat: principal causa de marginalitat de la política forestal catalana.            
Segons un recent estudi (desembre de 2001) encarregat per la Asociación Nacional de Empresas Forestales ( ASEMFO) les ratios més baixes de inversió total d’Espanya es donen a Catalunya, com ho demostren els gràfics annexos.

La inversió total en el sector forestal respecte dels pressupostos autonòmics presenta un valor mig del 0,8 %, Catalunya no arriba ni a la desena part d’aquesta xifra (0,07 %).
La inversió per ha i any  de superfície forestal presenta un valor mig de 3.730 pts; mentre a Catalunya s’inverteix 712 pts/ha/any, 20 vegades menys que la Comunitat de Madrid i 10 que la Valenciana, per exemple.

Les previsions del Pla General de Política Forestal aprovat pel Govern, tot i ser el més modest de l’Estat, ja plantejava inversions de 5.000 pts/ha /any: compliment del 14 %.    
També s’han incomplert les previsions del Pla d’Espais d’Interès Natural aprovat per la mateixa Generalitat i amb previsions pressupostàries entre els any 1992 a 1996: compliment únicament del 10%.

§          La comarcalització de l’aministració forestal: un gran potencial poc aprofitat. L’estructura comarcal de Medi Natural no va aprofitar l’immens potencial que suposava la seva implantació en el territori per una pèssima estructura del DARP que trencava les línies funcionals amb les orgàniques.        
Però després, s’han transferit 26 enginyers de comarca i 330 agents rurals al Departament de Medi Ambient,  mentre el suport que els donaven 45 administratius s’ha quedat al DARP. Aquest ha estat el cop més fort donat a la comarcalització forestal.

§          La fragmentació de l’Administració forestal. 
Tot i no produir-se canvis polítics importants les darreres dècades a Catalunya, l’administració forestal ja ha passat per quatre denominacions diferents: Direcció General de Medi Rural, D.G. de Política Forestal, D.D. de Medi Natural, D.G. de Patrimoni Natural i Medi Físic.    
A més, el canvis produïts a l’administració forestal catalana han portat a una fragmentació total de l’estructura: a més dels enginyers de comarca, hi ha el Cos d’Agents Rurals, el Centre de la Propietat Forestal, Forestal Catalana SA, els parcs naturals, etc.       
Aquestes estructures dependents de la Generalitat que incideixen sobre el mateix medi han aïllat o enfrontat a col·lectius que forçosament han de treballar en equip. I s’han d’afegir els nombrosos equips  de professionals dependents de la Diputació de Barcelona, que gestionen els territoris o afers de la seva competència, d’esquenes a l’administració autonòmica.       
Els treballs de gestió dels boscos (o la seva implementació) i de fauna són els que més han sofert aquesta estructura, ja que requereixen un important treball conjunt sobre el territori. Evidentment, l’administrat i els propietaris són els més perjudicats d’aquesta situació.

§          Desequilibris entre les accions repressores i de foment.
El prefaci de la llei 6/88, Forestal de Catalunya diu: "El Títol VI de la Llei conté disposicions sobre infraccions i sancions, tal com és habitual en textos legislatius com aquests que es clouen, en general, a part de les disposicions addicionals, transitòries i finals, dedicant llur atenció a aquest àmbit normatiu. Cal precisar, però, que si una llei d’aquesta mena no es  pot estalviar de dictar alguns preceptes tendents a assegurar-ne específicament l’efectivitat, en l’esperit de la disposició legal que ara s’aprova, compta, sobretot, el desig de promoure l’activitat forestal a Catalunya, i que és en aquest sentit que es preveuen, com es manifesta al llarg de tot l’articulat de la Llei, múltiples mesures, en la creença i en la consideració que, en matèria forestal, les actuacions administratives de foment són, si més no, tan importants com les de policia". 
 
La major part d’administracions forestals europees treballen en aquesta línia. En canvi, els esforços i orientació de la major part dels professionals forestals contractats per la Generalitat els últims anys –Cos d’Agents Rurals-  s’ha anat decantant clarament a la vigilància .         

§          L’endèmic problema forestal a Espanya: la penúria de personal facultatiu.
L’etern problema de manca de personal tècnic de gestió i de conservació limita l’activació de la meitat del territori català –que és forestal i no s’actua-: és característica general en el panorama espanyol i ben diferenciador dels horitzons europeus amb ratios interessants i en ecosistemes menys complexes. Aquest factor, juntament a les mancances pressupostàries i de bona estructura, ja esmentats, ha provocat un estat de desmotivació, aillament i confusió força generalitzat i preocupant entre els professionals forestals.

§          Manca de consens per a la política forestal de llarg plaç.     
La “pinya” dels agents socials dels sector contrasta amb el continu debat i excessiva polèmica política al voltant de temes forestals, que ha allunyat l’esperit de consens de la Llei forestal de 1988 i que  és imprescindible per aconseguir objectius a llarg termini.

§          Deficient e incorrecta protecció del medi natural.
S’ha abusat de l’ús de figures de protecció per la mancança d’ordenació del territori, renunciant així a una protecció més general del territori i provocant l’efecte illa en els ecosistemes.  En els espais protegits no s’han desenvolupat la major part dels plans d’ordenació i gestió i presenten una gran escassetat d’inversions i mitjans, ben allunyats de les previsions inicials. 
Darrerament també observem l’alegre proliferació de parcs naturals sense personal, sense pressupost i sense plantejaments coherents.          
En aquests espais s’ha abusat de la imposició i restriccions a la propietat sense les corresponents compensacions la qual cosa ha generat un important rebuig del sector i ha afavorit la desincentivació: declaració a Poblet del Consorci Forestal de Catalunya i  a Urús de l’AMPI.  
 

Menys formació professional que en temps de l’ICONA.
La formació forestal, que de forma tant abundant es pot cursar a Catalunya, no és exigida ni per la pròpia administració; com per exemple, per formar part del  Cos d’Agents Rurals, el més abundant de l’administració forestal catalana -a diferència de l’ICONA que ja l’exigia fa més de 20 anys-. Aquest fet ha transformat ràpidament a tot un col·lectiu que és bàsic: en general, presenta menys vocació i menys formació tècnica; en conseqüència, fàcilment es decanta pels aspectes  de vigilància amb menys càrrega tècnica i de compromís amb a societat rural.     

D’altre banda, el nivell de formació dels treballadors forestals i la seva consideració social també ha baixat els darrers anys. Fins al punt de ser realment difícil trobar operaris al nostre país i de condicionar futures polítiques forestals. La formació contínua actual a la qual poden acollir-se aquests treballadors (subvencions del FSE a través dels cursos del Departament de Treball) són molt poc flexibles y no s’adapten a las característiques de l’activitat.

§          Investigació forestal aplicada?           
Els centres de recerca  s’estan aprofitant molt poc per les necessitats “del dia a dia” que presenta la gestió dels nostres ecosistemes, ja que centren el seu interès en cercar fons de finançament per a la seva supervivència i no són orientats pel finançament decidit dels organismes oficials.  Existeix desconnexió de la investigació teòrica o bàsica amb la gestió i falta l’aplicada.          

§          Criminalització de la gestió forestal. 
No s’ha estat capaç de fer entendre a la societat l’important paper de la gestió forestal. Dintre i fora de l’Administració els professionals hem viscut veritables processos culpabilitzadors per realitzar-la: és evident que les tallades, construccions de pistes, estassades, etc. suposen un impacte a curt termini, però molt inferior a altres activitats humanes realitzades al medi natural (agricultura, ramaderia, extraccions, etc.) o a les conseqüències per no realitzar-la (impenetrabilitat del bosc, incendis, utilització d’altres matèries, etc.).   

§          Una immoralitat a Catalunya, “desequilibris” d’un país desenvolupat.
Catalunya presenta cada any un major dèficit de fusta: més de 670.000 m³/any. Els nostres boscos estan creixent més de 1,6 milions de m³ a l’any però només es tallen 0,85 milions: la diferència s’acumula en forma de combustible.       
Mentre tant, es dóna la paradoxa que importem la fusta necessària d’alguns països que no practiquen una gestió sostenible i per tant contribuïm a la seva desforestació. A més, correm el perill en un futur immediat de no poder cobrir les nostres necessitats : cap a l’any 2.010 es calcula que el ritme exponencial de creixement mundial de la demanda d’aquest producte natural i renovable superarà l’oferta.

Un major grau d’aprofitament no condicionarà la resta de funcions; tot el contrari, repercutirà en una major estabilitat dels ecosistemes davant de l’home. 

§          I els boscos declarats d’utilitat pública?           
Gran abandonament dels treballs i la planificació forestal dels boscos declarats d’utilitat pública, lluny de ser el mirall i l’exemple per la seva rellevància ecològica i ambiental i per ser gestionats majoritàriament per la mateixa Administració Forestal. Així, i com a prova, ens trobem que únicament el 25 % de les 360.000 ha declarades presenten projectes d’ordenació actualitzats (eina bàsica per la seva correcta gestió), mentre els gestionats per l’Office National des Fôrets a l’altra banda de Pirineus superen el 95 % i Navarra també treballa a bon ritme per posar-se al dia.    

La manca de models moderns i integradors per a la gestió d’aquests boscos provoca, a més, anacronismes inexplicables.     

Quina ha de ser la finalitat i els objectius de la política forestal catalana?

§          La finalitat d’una bona política forestal integral ha de ser la consecució  d’estructures estables socialment i biològica, de cost social mínim, equilibrat i equitativament distribuït, que optimitzin l’oferta de béns i serveis demanats per la societat als boscos, conscient o inconscientment, de forma ininterrompuda, permanent i previsora.

§          Objectius físics  

∙            Protecció  dels boscos existents i la seva millora

∙            Expansió de la massa forestal a zones sense altres usos

§          Objectius econòmics

∙            Assegurar i millorar la producció de béns i serveis

∙            Integració horitzontal del bosc amb el medi rural

∙            Integració vertical del bosc amb la indústria

§          Objectius socio-polítics  

∙            Sector fort que superi la marginalitat del bosc i el llarg termini de les polítiques forestals

∙            Creació d’un marc social i polític positiu pels boscos      

Quins han de ser els seus principis?  

§          El bosc com a punt de trobada, no de conflicte.          
Les funcions del bosc són concurrents, no antagòniques. És més interessant optimitzar el conjunt de funcions que no maximitzar-ne una de sola. Per això, cal una silvicultura multifuncional i no tendir a la simplificació (per exemple entre producció i protecció).         

§          Polítiques estables.          
L’estabilitat de la política forestal és bàsica: es paguen molt cares les polítiques erràtiques i de poca durada en el temps.  

§          Necessitat de mesures de tota mena.   
En una correcta i duradora acció forestal calen mesures de diferent abast en el temps:

∙           a curt termini o curatives (policia, extinció),

∙           a mig termini  o de política forestal pròpiament dita (aconseguir estructures estables i poc conflictives),

∙           a llarg termini o de gestió forestal (reducció de càrrega de combustible, autoprotecció, planificació i execució)

§          Vinculació de la població rural. 
Cal vincular la població de la comarca amb el manteniment del bosc i tenir present que quan la seva destrucció no perjudica a ningú (llocs de treball, rendes, etc) el futur d’aquest bosc està amenaçat. D’altre banda, els aprofitaments forestals són una alternativa de futur que potencien la riquesa endògena del territori, sense els problemes d’excedents que presenta la resta del sector primari: a l’actualitat tenim un consum mig de 136 m³ per a cada 1000 habitants i any i possiblement s’incrementarà per aproximar-se a la mitja europea 196 m³ .

§          Corregir una errada de mercat.
S’han d’internalitzar els beneficis indirectes dels bosc: traslladar l’interès general al benefici individual i empresarial. La conservació del patrimoni natural no pot ser gratuïta per a la societat i la forma més eficient de fer-ho és rentabilitzant la gestió amb diferents contrapartides dintre d’un mercat mundial global.   
Aquesta mesura és imprescindible per a una correcta cohesió territorial: sense instruments de reequilibri territorial no hi ha política forestal.

§          Corresponsabilitat.        
Cal aprofundir en la corresponsabilitat del sector i especialment de la propietat privada i municipal, que ha de ser la principal protagonista de la gestió.

Instruments per a una correcta política forestal a Catalunya

NORMATIVA

S’ha de completar ràpidament la normativa pendent. La classe política ha realitzat el seu treball i de forma consensuada però ara cal reglamentar-la i baixar als aspectes d’aplicació, en especial, el Reglament de la Llei Forestal.    
Convé preparar un altre Pla General de Política Forestal, ja que el de 1994 elaborat per la Generalitat no ha estat efectiu i aviat caducarà. Aquest Pla ha de comptar amb la major implicació política i del sector.

Major informació     

Monitoritzar permanentment els recursos forestals i les demandes socials.

Intensificar la planificació espacial, funcional i temporal

És clau per a l’activitat forestal, ja que permet la major integració i priorització de les funcions.
 

§          De la superfície forestal respecte d’altres usos à ordenació del territori   

§          De les pròpies forests à plans comarcals , plans tècnics de gestió i projectes d’ordenació

Necessitem:

§          Una ordenació del territori globalitzadora i delimitadora de zones urbanitzables, zones agrícoles, zones d’usos impactants, zones de risc (avingudes, allaus, incendis, etc.), zones forestals d’interès biològic prioritari, zones forestals d’interès ambiental prioritari, zones forestals d’interès econòmic-social prioritari, zones d’interès paisatgístic-esbarjo prioritari. 

§          Una cartografia de les funcions dels boscos i una zonificació estratègica d’intensitat de suport o d’actuació de l’Administració. 

§          Continuar el ritme d’elaboració de plans tècnics pero amb directrius locals de gestió i, sobre tot, incrementar el ritme de la seva execució.       

§          Iniciar decididament i de forma planificada un procés d’elaboració de projectes d’ordenació o de revisions a les forests declarades d’utilitat pública i comunals. Caldria estudiar i planificar els usos de més de 30.000 ha a l’any per arribar en 12 anys a nivells europeus.      

Finançament

§             S’ha d’acostar a les 5.000 PTA /ha i any pressupostades pel Pla General De Política Forestal de 1994. Encara que l’òptim  i equilibrat el trobaríem entre la previsió catalana i la de la resta d’autonomies, és a dir unes 7.500 PTA/ha i any.

§              A més de les aportacions de la Unió Europea, de l’Estat, del Pressupost de la Generalitat, sancions, etc. cal estudiar en profunditat diferents propostes que permetin sortir definitivament al patrimoni natural de la seva pobresa: :

∙          Taxes sobre canvis d’ús (construcció de carreteres, vies de tren, línies elèctriques i telefòniques, de pistes d’esquí, urbanitzacions, etc.).

∙          Repercussió econòmica de vedats de caça  a la propietat.

∙          Indemnitzacions per incendis, contaminació, ús recreatiu.

∙          Contractes per conservació de la natura (Natura  2000), manteniment d’infrastructures (línies elèctriques, prevenció d’incendis, etc.).

∙          Primes internalitzadores (protecció del sòl en zones de captació –taxa sobre l’aigua-, fixació de CO₂ –ecotaxa sobre combustibles fòsils-, paisatge –taxa sobre hosteleria o proporció de l’IVA turístic recaudat-).

Aquestes aportacions no han de distorsionar el mercat de la fusta i els plans tècnics de gestió o les ordenacions han de ser la base del càlcul. En qualsevol cas hi ha d’haver una relació entre la prestació i el pagament.     

§           Cal quantificar i tenir com a prioritaris els pressupostos de manteniment del patrimoni -mínims- i diferenciar inversions (construcció de camins, repoblacions, noves àrees, etc.).      

§           És imprescindible promoure una redistribució del FEOGA-Garantia per a que impulsi un veritable model de desenvolupament rural sostenible, incorporant la gestió dels boscos i la conservació de la natura com un dels eixos principals.

El FEOGA no pot continuar sent una font de subvencions productives o socials que encara perjudiquen més a la natura. Per contra, cal aprofitar al màxim el Reglament de Desenvolupament Rural per a la millora dels boscos (article 32) i Natura 2000 per a la conservació del conjunt de LICs.

ESTRUCTURA ADMINISTRATIVA

§          L’anunciada Agència Catalana de Boscos o de la Natura ha de ser una administració descentralitzada i globalitzadora en la superfície forestal, que eviti solapaments, dispersions i descoordinacions. 
Al comptar amb la corresponsabilitat de la propietat privada i pública és la unitat ideal per aplicar en el territori les polítiques de gestió de boscos, de conservació i de prevenció. 

§          El 20 % de la superfície forestal presenta figures de protecció i s’afegiran els LICs de Natura 2000. La gestió forestal  i conservació d’aquest territori, íntimament lligat amb el que l’envolta, ha de correspondre a la mateixa Agència.        
La promoció, divulgació i desenvolupament sostenible local d’aquests espais ha de ser assumida des d’altres unitats de l’Administració o d’organismes mixtes amb important representació local (Consorcis a Les Gavarres, Alta Garrotxa, etc)   

§          El personal de l’Administració fa  dos tipus de treball de camp al medi natural: de vigilància i de gestió de boscos/fauna.    
El dedicat més especialment a la vigilància ho pot fer dintre i fora de l’Agència; ha de tenir una estructura vertical i pot funcionar amb plena autonomia o per encàrrec. Pràcticament hauria de ser una policia medioambiental. 

Per contra, el dedicat a la gestió ho ha de fer en un equip que completi tot un complex ventall d’especialitats (com ecosistema indivisible): gestió forestal, conservació, coneixement del territori i aspectes administratius. Aquest personal ha de funcionar amb integració horitzontal i parcel·les de responsabilitat; no ha de prevaldre una especialitat sobre l’altra i en canvi s’han de complementar. D’àmbit comarcal o supracomarcal.  

El primer grup ha de funcionar com una unitat diferent i amb personal majoritàriament del Cos d’Agents Rurals. El segon, format per facultatius, personal administratiu i graduats de formació professional forestal. Aquests últims poden provenir del Cos d’Agents Rurals o no i disposar d’un perfil tècnic com es descriu en document annex. 
L’evidència d’haver d’afavorir decididament la gestió del territori obliga a prestar especialment atenció als equips del segon grup, ja que la feina de vigilància del primer es pot realitzar o complementar per altres agents de l’autoritat. En canvi, la major part de l’aplicació de les diferents polítiques de l’Agència recauran en aquests equips. 
 

§          Per fer les tasques d’extensionisme forestal, supervisió i gestió i posar en marxa el “gegant forestal” s’han de superar determinades penúries de personal. Utilitzant paràmetres de superfície arbrada més  propers a la realitat europea, tindriem:

∙         Tècnic especialista amb gestió forestal directa à 4.000 ha arbrades

∙         Tècnic especialista amb boscos privats à 10.000 ha arbrades

∙         Facultatiu de gestió forestal amb gestió forestal directa à 15.000 ha arbrades

∙         Facultatiu de gestió forestal amb boscos privats à 40.000 ha arbrades

∙         Facultatiu de conservació à 55.000 ha arbrades

∙         Personal administratiu à dues persones per equip comarcal o supracomarcal

La resultant total és de 180 tècnics especialistes, 50 facultatius forestals, 25 facultatius de conservació i 50 administratius de suport, sense comptar els serveis centrals ni territorials.   

§         El desplegament territorial d’aquests equips ha de ser racional: l’administració forestal ha de poder distribuir els seus efectius sobre el territori segons criteris de racionalitat i eficàcia, definit les seves pròpies zones de treball sense haver de seguir indefectiblement els límits administratius comarcals.  

Proposem que la cèl·lula bàsica d’aquesta divisió sigui la demarcació, o agrupació de municipis sota la responsabilitat d’un tècnic especialista, com de fet passa a la majoria de països europeus.      
L’agrupació de demarcacions d’una mateixa comarca o grup de comarques seria el nivell immediatament superior d’organització, on hi hauria equips integrats pels agents forestals, facultatius especialitzats en gestió forestal i en conservació de la natura, i personal administratiu i de suport. Es tracta d’una escala prou propera al territori com per a copsar la realitat local de primera mà i amb detall, però al mateix temps prou gran com per poder treballar en equip. 
El nombre d’equips resultant del nostre estudi a tota Catalunya és de 25 (veure annex).

§         També és bàsic pel bon funcionament dels equips comarcals i pel bon treball que s’ha de fer a Catalunya, l’existència a l’Agència de bons especialistes en diferents matèries: ordenació forestal, silvicultura, repoblacions, correccions hidrològiques, espècies de fauna (especialment l’amenaçada), etc., que permetrien tenir un alt nivell de treball qualificat. Aquest personal ha de permetre també el necessari reforçament d’unitats territorials entre els equips de comarques i centrals.  

§         Fer coincidir aquesta reforma amb una modernització decidida de l’administració:
simplificació de processos administratius, ús decidit d’informàtica, eliminació d’anacronismes tutelars, etc.     

§          Forestal Catalana SA s’ha de transformar: hi ha àmbits que justifiquen l’existència d’una o més empreses públiques sotmeses al dret privat on el lliure mercat no cobreix les necessitats dels sector i que l’estructura de l’agència no és la idònia per a executar-les:   

∙         Subministrament i millora del material forestal reproductor

∙         Execució directa dels treballs a boscos patrimonials i municipals, quan així    s’acordi

∙         Altres treballs no assumibles directament per l’Agència ni per les empreses  privades.

MESURES DE VERTEBRACIÓ DEL SECTOR     

∙        La propietat privada i el CPF no són els únics interlocutors del sector, cal tornar a donar contingut a La Taula Intersectorial.

∙        Buscar fórmules viables d’agrupació de propietaris.

∙        Foment de les actuacions i participació dels agents socials del sector.

Mesures sobre el mercat: millorar les condicions de competència.    

∙        Foment de l’ús energètic (energia perduda en els incendis)

∙        Foment de l’ús de la fusta i del suro en la construcció

∙        Estudi de l’interès ecològic del reciclat del paper (contaminació del procés i energia)

∙        I+D sobre qualitats pel foment, estandarització i regulació de productes, etc. 

∙        Creació d’una oficina de marketing forestal (existència a  l’ONF francesa ) amb ofertes de fusta per INTERNET

∙        Estudi de l’interès ecològic del reciclat del paper (contaminació del procés)

∙        Foment de les empreses de serveis i de cooperatives

∙        Generalització de la comercialització directa

∙        Flexibilització dels sistemes de venda de fusta a forests públiques

∙        Millora i formació sobre la classificació de la fusta per qualitats

Mesures de divulgació forestal  

∙        Creació de directrius silvícoles (Plans Comarcals de Producció Forestal)

∙        Extensió forestal

∙        Foment de l’ús de l’assistència tècnica

∙        Formació professional: estudis reglats i cursos de formació a propietaris i treballadors

∙        Publicacions (com les fulles divulgadores del Ministerio de Agricultura)

∙        Divulgació de I+D

Investigació forestal i de conservació

∙        Cal que els poders públics entrin de forma més decidida, prioritzant (finançant) la investigació que més es necessita, és a dir la que de forma més urgent s’ha d’aplicar a la gestió, conservació i prevenció.

∙        S’ha d’impulsar la coordinació d’esforços i transmissió de treballs a nivell estatal i comunitari.

∙        Increment dels contactes i trobades entre personal de recerca i gestors.

 

Formació professional

∙       Exigència de les titulacions de cicle mig i superior per part de les administracions.

∙       Preparació i reciclatges de treballadors especialitzats (gestió, empreses de serveis).

∙       Formació i assessorament per a creació de cooperatives de treballs i petites empreses de serveis.

Relacions públiques i de divulgació           
  

-       Necessitat política constant de comunicació i formació de la població: és un sector molt exposat  i de molta incidència que te molt a divulgar i explicar, res  a amagar, per tant, cal un esforç continuat dels poders púbics en aquesta matèria.

PROFOR Catalunya, 21 de març de 2002