Passejo pel carrer Major, comença a notar-se als somriures de la gent una sensació de felicitat en haver-se expulsat el rigor de l’abric quasi definitivament.

El fet de donar un tomb pel poble tot saludant i conversant a qualsevol cantonada o a l’entrada dels comerços anima força i ens fa oblidar el silenci hivernal amb tothom tancat a casa.

- Què, nen, res de nou?,

-Com sempre, mira… anar tirant

-Maco el dia, eh, com et va?

-Ja veus, a comprar els postres, avui tinc la canalla a dinar. Escolta, vaig sentir l’altre dia...

I poc a poc les xerrades es dirigeixen cap a un format més racional com si ens haguéssim espolsat la son, com si tornéssim a la vida després d’un coma profund. Una barreja de normalitat, de retrobar vells amics de la infantesa, com si tornéssim nosaltres a aquell temps, a aquella joguina antiga trobada a les golfes. Ah, la primavera no canviarà mai!

-Que s’han acabat les obres a la plaça? -espeta un senyor darrera meu a la porta del Cortines- Ja era hora, quin soroll, les màquines cada dia a les set del matí. Ara que em jubilaré, al menys podré dormir sense despertador, sort que han acabat a temps! I per cert, què és exactament el que han fet? He vist molts tubs de molts colors, però no sé perquè servirà tot això! Tot aquest temps que observo les obres com qui mira un quadre surrealista, sense entendre-ho. No sabia que s’havia reemplaçat tota la xarxa de fibra òptica per adequar-la a la nova normativa tecnològica.

-Com corre el temps avui, molt més ràpid que vint-i-cinc anys enrera, i llavors ja ens queixàvem del mateix. En aquell temps a Torrelles hi havia greus problemes en tots els aspectes de les comunicacions. Semblàvem posats en un conte de fades, i el pitjor, no s’assolia cap consens per dibuixar les necessitats i preveure les prioritats. La canalització de la fibra òptica es va decidir tard i malament i quan es va finalitzar ja hem hagut de començar a adequar-la de nou. Sembla que no acabarem mai, sort que al menys ara s’ha previst un sistema que permet canviar les canonades sense aixecar de nou el paviment.

-Aquest paviment, la majoria asfaltat amb tècniques noves, esmorteix el soroll, cosa que va molt bé al veïnat, m’han dit que el to vermellós aconsegueix que sigui antireflectant, així es soluciona un greu problema al tràfic rodat.

Continuo seré i tranquil, observant el meu voltant mentre baixo cap a l’estació del tren. Me n’adono d’un antic alcalde, avui jubilat. Busca entre uns matolls alguna cosa amb molt d’interès. Després d’ell tot han estat alcaldesses fins al dia d’avui al poble, ja és curiós!.

Sembla molt capficat, remena els matolls amb la mala llet d’un pirata que ha perdut un tresor. De sobte xiscla:

- Cony de vista!. Era davant dels meus ulls tot aquest temps i no m’adonava, …., per fi!.

Què deu ser allò que de cop l’ha tornat a la seva joventut?. Sense poder reprimir-me m ‘ apropo.

-Veus !, ho he trobat!, ho he trobat!, … i la gent que deia que no era veritat, ara els hi tornaré!!

Realment jo no em relaciono gaire amb ell, no gaire més que altres vilatans, senzillament, perquè els meus cercles són diferents. Ens coneixem des de fa molts anys i en parlem a vegades, però les nostres vides no caminen pel mateix vial. Calb, al igual que jo, grassonet i no gaire alt. Una imatge que no havia canviat massa amb el pas del temps. Camisa de ratlles fines, de color cru i mànigues llargues, ben molles de rastrejar entre els matolls, amagada sota una armilla de cotó de color verd, sempre igual. Ulleres petites, sempre l’he vist amb les mateixes, i una expressió a la cara que mai sabré definir, entre la sorpresa eterna d’un nen que agafen fent una malifeta i aquell que no porta la consciència molt tranquil·la. Cara vermella, de preocupat i concentrat, més que per els raigs de Sol de la tímida primavera.

No!, era a terra, restes d’un forat, ciment i poca cosa més…… Què carai és el seu descobriment?.

CAPÍTOL 1 Cordelia

1. La Sara a Londres

En Papell passava uns dies a Londres per feina. Se li feia una mica pesada aquesta cosa de tant rodar pel món. Ell preferiria no moure’s de Barcelona. Era un noi de costums. Ara ja voldria deixar aquesta empresa. De nen sempre deia que seria investigador privat o policia però que portar armes no li agradava, ni haver de matar ningú, ara en canvi no l’ importaria haver de dur un arma.  S’havia fet un home fort, la seva alçada i l’abast dels seus braços imposaven. Potser sí seria un bon policia. Al poble el coneixia tothom, ell va néixer l’any de la desfeta de PIP  i els seus pares li van posar Pau Ignaci perquè les inicials no es perdessin. Sortia de l’hotel una mica distret pensant aquestes coses, plovia i es va quedar a la porta uns minuts mirant cap al carrer. Li agradava molt observar la gent, es distreia inventant històries sobre persones que veia un moment, que mai no tornaria a veure, que no sabia qui eren. Li va semblar veure una cara coneguda, va sortir i la va aturar:

-Tu ets la Sara Vilalta, oi?

-Ai, hola, Pau, què fas a Londres?

-Mira, m’hi estic per feina, només uns dies. Ja ho sabia que estaves per aqui estudiant, m’ho va dir la teva mare i  l’altre dia al casament del Martí també ho vam comentar. No vens mai per casa, eh?

-No, des que em vaig venir que no he sortit d’Anglaterra, però ara ja en tinc ganes, quan acabi aquest curs em sembla que m’hi torno. No sabia que el Martí es casava.

-Què dius ara?

-No, no. Ningú no m’avisat, fa dies que no rebo correus.

-No, si és que ha anat tot molt ràpid, es veu que la va conèixer una nit d’aquestes tontes que anava de farra i pim-pam, pim-pam en quatre dies casat! Ja m’estranya que el Martí no t’hagi convidat, la seva amiga de l’ànima!

-Si és que he tingut uns dies l’ordinador espatllat i me l’he arreglat jo mateixa però he perdut moltes coses, segur que m’ha volgut convidar i no m’ha localitzat. I tu, no et cases?

-No sé, fa temps que vaig amb un noi però de moment res, com que tots dos venim d’històries molt rares no ens acabem de decidir.

-Sí, és el que passa. Bé, ara no em puc entretenir més. Si has d’estar molts dies ens podem trobar abans que marxis i em poses al dia de Torrelles. Té el meu telèfon.

-Ah, sí, molt bé, per mi sí, em queden un parell de dies, aquest vespre et dic alguna cosa.

-Entesos, maco. Me n’alegro. Fins després.

-Adéu Sara.

La Sara era una noia amb empenta, físicament no era res de l’altre món però feia sentir-se còmode al seu costat, molt decidida, ella havia volgut de totes totes anar fora a estudiar i allunyar-se una mica de tothom. Era com una prova que s’havia imposat, independent de mena com era, volia demostrar-se que podia passar sense ell. Però donaria la seva vida per tenir-lo al costat. I ara li havia feta una de molt grossa. Mira que casar-se, però de què vas Martí?

(...)
2. La Sara a l’avió

M’encanta anar per sobre els núvols. És com estar morta. Quan m’imagino morta m’agrada pensar que ho veuré tot per sobre dels núvols, volant.

Quan arribi a casa el primer que faré serà anar a veure a la Mar. Això sí que no s’ho espera. La nena ja li deu caminar.

La Sara es corda els cinturons, a petició de l’hostessa, són a punt d’aterrar.

-Quina emoció -pensa-, tornar a olorar el bosc humit, el meu bosc. El Pau diu que està tant net, ara, amb els camins marcats i les fonts restaurades.

L’avió aterra i la Sara respira fons, més tranquil.la. Va cap a les portes, surt, entra a l’edifici de l’aeroport. Es queda parada. El Martí, de lluny, la saluda amb la mà. I li fa senyals tot content.

El Martí va molt ben vestit, mig d’esport, però tot estudiat per a l’ocasió. Ben afaitat, camisa impecable, somriure perfecte, la Sara troba que no es podrà resistir.

-Sara...quines ganes de veure’t, -s’abracen intensament, es fan petons-.

-Et senta molt bé estar casat-, li diu la Sara.

-Tothom s’equivoca.

-Ja ho veig.

-La teva mare m’ha dit que arribaves i que ella no podia venir, m’ho ha demanat sisplau.

-M’ho he pensat quan t’he vist, que això era cosa de la mare.

-Tinc el cotxe cap aquell cantó. Anem, només portes aquesta maleta?

-Sí, allà no tenia gaires coses, i moltes les he deixat al pis, per a les altres noies.

Un cop al cotxe no es diuen res durant una estona, el Martí atura el cotxe a la vora de la carretera.

-Sara, abans d’arribar a Torrelles t’haig d’explicar una cosa.

-Què.

-És sobre la nostra capsa, no l’has oblidada, oi?

-És clar que no.

-Ara han reobert el cas. Estan sobre l’oncle del Pep. Ara ja no som nens, Sara,  podem anar a la presó.

-I què vols fer-hi?

-Hem de tornar la capsa allà on la vam trobar.

-Osti, Martí.

-Pensa’t alguna cosa.

(...)

3. La Sara al seu pis

(...)

Sara obria i tancava calaixos de pressa.

On són les maleides claus, Sara? Sempre em passa igual, algun dia les predré de debó, sempre dic que n’haig de fer una altra còpia però no  la faig. Torna a mirar la bossa, torna a mirar les butxaques de les jaquetes, el pantaló que va portar ahir, mira  a sobre del microones, a sota la cadira, a la prestatgeria de l’entrada. – Al final hauré de baixar caminant, potser millor, així ningú no veurà el meu cotxe per allà. Aquí tot se sap.

 Són més de les cinc, la Sara gairebé no ha dinat. Se la mengen els nervis. Està molt impacient perquè arribi l’hora, va d’un cantó a l’altre del pis i té una mena de nus fred permanent que li va del ventre al pit i del pit a la gola i de la gola als ulls, on sobreeix. Martí, la mare que et va parir. Sóc idiota.

 Treu la capsa de les fotos, per fer passar el temps, això la relaxa... allà guarda tot el que s’ha estimat: el pare, els seus germans, la gateta, la colla de l’escola, els amics de l’institut...i el Martí, amb dos anys, amb tres, amb quatre, sempre al costat d’ella, sempre somrients. -Ens uneixen els records i els secrets, tu em mires i ja sé què passa, què vols, què penses, i de vegades no cal ni que em miris, ho sé per la cara que portes i també per la cara que amagues, quan me la intentes amagar. I tots els meus problemes es redueixen a tu. Sense tu, a Londres, he estat molt feliç, però... em faltaves tu.

La Sara mira la motxilla de reüll, -tot és a punt menys jo-, pensa. Fa un salt de la cadira, obre la butxaca lateral de la motxilla, les claus del cotxe són allà. D’acord, em baixo el cotxe.

Va cap a la cuina, necessita una copa per animar-se, alguna cosa forta i amb molt de gel. Cognac, Tia Maria, Fra Angelico...Cognac, que és més d’homes. Surt a la terrassa, ja fosqueja, li ve un esglai...

El dia que vam trobar la capseta feia molt sol, tothom estava a la Riera fent neteja, els meus pares xerraven i reien i nosaltes jugàvem a fer forats i sorra fina i pastissets, era l’esport nacional llavors. Coses de nens, per nosaltres la capseta era un tresor que calia amagar, èrem enmig de tothom i ningú no es va adonar. El Martí la va ficar en una bossa de plàstic amb un munt de paperots per llançar, va ser ràpid, em va somriure, llavors ja quan em somreia se m’anava l’oremus, i vam apretar a correr, rient i xisclant, jo el seguia, vam obrir la capseta i no vam entendre res del que veiem.

-Sara què és això?

-No sé.

-Ho ensenyem als altres?

-No.

-M’ho guardo?

-Sí.

-Ho enterrem?

-Sí.

(...)

 4. La Sara, a la Riera

 Sara s’ha aturat, un soroll l’ha posada alerta, potser no està sola.

 Per què t’has ficat en aquest embolic, Sara? Quan aprendràs a dir-li senzillament no? Aquest home té una influència sobre mi, no sé què em passa, quan em demana alguna cosa quedo com paralitzada, a la seva voluntat.  Aquesta vegada hem anat massa lluny. I ell a casa seva, tan tranquil. Poc més i em mato, amb la nit tan fosca, i aquesta vora de la riera tan relliscosa. Ara haig de buscar un lloc per deixar les botes i travessar, l’aigua deu d’estar gelada.

 Un altre soroll, com una fregadissa, ara més clar i més aprop.

 Què coi deu ser això? M’estic atabalant. Sara centrat. Hauria d’haver dit a algú això d’aquesta nit. Almenys que algú més sabés què passa. Ara tinc por. Sara domina’t. El mal ja està fet.

-Ah!   Què fots aquí?

-No t’he volgut deixar sola. He dit a la meva dona que teniem una reunió de l’associació que no m’havia enrecordat. S’ho ha cregut.

-Sisplau, tinc por, tinc por fins i tot de tu. Mira, ja que ets aquí, fes-ho tu, jo marxo.

-Sara, què fas, no marxis que m’ensorres.

-Es que no vull ser aquí. És que no sé què faig aquí.

-Sara, Sareta, vine, - El Martí l’abraça, la Sara es deixa fer-. A mi m’agradaria que estiguessis tu també. Sara ajuda’m, sisplau.

-Dec d’estar boja.

 La Sara continua endavant, ell li agafa la mà ben fort, camina darrera d’ella quasi a tocar, amb passes fermes. Sense dubtar-ne. Ja arriben.

 -Quim, és aquí oi?

-Sí. Deixa-ho ben amagat, té, posa´t els guants.

-T’ha quedat molt bé, sembla vell de veritat. Ets un artista.

-Ha de semblar que porta aquí més de vint anys.

-I on el tenies?

-Al jardí de casa meva. La sorra de sota és com la de la Riera, jo crec que colarà.

-El que no colarà és que no el descobrissin els paletes quan van fer les obres del passeig.

-Si home, aquells eren uns cantamanyanes, tu encara eres petita, però jo m’enrecordo que el meu pare els deia de tot.

-Òstia, que m’he fet mal amb la pica, em penso que m’he tallat.

-Tens sang?

-Sí, veus, veus, jo no volia venir, ara que fem, ara deixo gotes de sang.

-Espera que t’agafo però no m’acostis la mà a la camisa, no em taquis.

-Em penso que m’he fet molt mal, potser m’han de cosir, jo no puc conduir. Martí, m’hi portaràs, oi?

-Òstia se’m farà molt tard, la meva dona em matarà.

-Tant de bo.

CAPÍTOL 2